07/12/2021

La crida de l'amistat: homenatge a Carles Canals

2 min
Detall de la coberta del dietari de Carles Canals, 'Con los pies por delante'

BarcelonaEl pitjor error de joventut que ningú pot cometre és morir-se. I més encara quan era precisament l'última cosa que un voldria fer a la vida. Però aquests són errors de la vida, no de les persones. Per reparar (és impossible) la mort el 2011, amb 45 anys, del periodista, escriptor, músic (i tot allò que es fa per sentir-se viu) Carles Canals, els seus amics més íntims, és a dir, els amics de tota la vida (tota la seva en el sentit més terrible), han recollit en un llibre els seus darrers escrits amb el títol Con los pies por delante. Diario (Sloper, 2021).

Quan li van diagnosticar el càncer de pàncrees, Canals era un veterà i molt valorat periodista cultural i polític, que mostrava un interès cada cop més profund pels videojocs i per la informàtica com a expressió de la creativitat. Si es prové del món de les paraules en paper i de la música feta amb peces d'ivori, amb cordes de tripa o metall, amb coses que es toquen amb les mans, aquest pas cap a l'univers intangible només és comparable al que va donar l'Alícia de Lewis Carroll quan va creuar a l'altre costat del mirall. Potser, Carles Canals va començar el camí sense saber-ho. O sense dir-ho. La gent amb talent viu en to profètic. El que va dir, i d'això tracta aquest llibre, és que anar-se'n també és un acte de consciència. Aquest és el diari que va publicar a les xarxes al llarg dels darrers dies de la seva vida. S'expressava amb una aparent despreocupació i amb tota la naturalitat del món (com qui parla de Flaubert o de Jaume Matas) referint-se a la malaltia, els símptomes, la medicació, el dolor... Hi havia dies que el món era només això: un seguit de dolor, al·lucinacions i misticisme: "El fentanilo prescrito contra el dolor puede producir alucinaciones en los primeros días de tratamiento –doy gozosa fe de ello–". Un altre dia va deixar anar: “Ni pilates, ni saunas nórdicas, ni jogging, ni footing, ni zarandajas: para adelgazar no hay nada como un buen cáncer”. Prologuen el llibre tres dels seus millors amics: Emili Manzano, Juan Pablo Caja (amics meus, d'altra banda) i Nando Zanoguera. Vaig llegir aquest diari en temps real, dia a dia, ara fa deu anys. Llavors hi havia un home viu escrivint-lo i la mort no semblava tan de veritat. 

stats