HE LLEGIT NO SÉ ON

Mentre les coses passen, no passa res

Núria Busquet i Molist, premi Cavall Verd de traducció de poesia / PREMI CAVALL VERD Zoom

Gent desesperada d’una desesperació que ve de fora

“Un desastre s’explica bé des del futur, fins i tot des del passat, però des del present es fa dificultós exposar-lo”. Dit això, Núria Busquet Molist ens converteix en espectadors -en present- d’un atemptat històric: “Veig l’explosió en directe a la pantalla de televisió que han format les finestres. Les flames s’esbatanen, en un tumult acollidor, s’atansen al nostre edifici fins a tocar-lo, besar-lo, amb una lentitud que sembla treballada a base d’un assaig tossut, persistent, al llarg dels anys”.

I ara la Jane ja no veu flames sinó persones. Futurs cadàvers. “Cauen enganxats a l’edifici, com si a l’últim moment poguessin ser capaços d’agafar-se, al vol, en una biga, un llençol o algun objecte que els permeti salvar-se. Estan desesperats d’una desesperació que ve de fora. No volen morir, per això salten. Salten per salvar-se les vides, i moren en el salt”.

La Jane d’aquell 11 de setembre poc abans de les nou del matí no sap, no pot saber, que al cap de no res un segon avió impactarà contra la torre on és ella, ni que totes dues torres estan condemnades a caure: a les deu menys un minut la primera, a dos quarts menys dos minuts d’onze, la segona. La seva.

Cauen les torres quan la Jane tot just aprenia a alçar-se

“La veritat -insisteix la veu narradora-, la veritat certa és que mentre les coses passen, en present, no passa res. És el passat, el problema. El passat vist, és clar, des del present”.

Si no tinguéssim memòria, el que ens passa no ens acabaria de passar del tot. És en reviure el passat que en veiem la pel·lícula acabada, fixada per sempre a la ment. Per això la pròpia mort no ens hauria d’espantar: no hi serem per recordar-la, per reviure-la, per fixar-la enlloc.

El segon avió s’estavella a la planta on era la Jane fa tan sols uns instants. Sembla clar que ella ha esquivat la mort pels pèls, aquest matí negre. A partir d’ara serà una supervivent al quadrat. La catàstrofe l’ha enxampada a l’epicentre físic del drama i en una dimensió anímica estranya. Havent-se-li esfondrat el projecte vital que havia fet seu fins llavors, es troba en plena reconstrucció, sense rumb clar. Té cinquanta anys i tot just està aprenent a alçar-se de nou, quan cauen les torres bessones.

La Jane és la protagonista de Zona zero, una novel·la de Núria Busquet Molist (Cardedeu, 1974) publicada per LaBreu Edicions en què es fusionen la història minúscula i la majúscula. Caigudes paral·leles, o consecutives, que l’autora descriu amb traça per mitjà d’instantànies de la tragèdia, somnis premonitoris, apunts de la vida enfonsada, sessions amb el terapeuta.

La guerra mundial, les classes de natació i el canvi de paradigma

Sembla inevitable, quan es barreja la història petita amb la història grossa, recordar la famosa anotació de Franz Kafka al seu diari, el 2 d’agost de 1914: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, he anat a nedar”. La piscina de Kafka m’esquitxa el cervell d’aigua tractada mentre llegeixo la novel·la de Busquet. També em va ressonar quan llegia una altra novel·la d’un altre autor català ambientada l’11 de setembre del 2001: Els finals no arriben mai de sobte, de Salvador Macip (Enciclopèdia Catalana).

En el llibre de Macip, la crisi personal coincideix de nou amb la crisi a gran escala. L’atemptat marca el final d’una era, un canvi de paradigma a tots nivells. En Guillem, que fa de metge a Manhattan i enganya la Sandra amb la Martha, entén que la vida no és un joc i que haurà de prendre decisions. Tot esperant atendre els ferits, li arriba el moment kafkià: veu que li han crescut massa els cabells. “El món s’acaba i jo pensant a anar al perruquer”.