Els pitjors finals són els que irrompen sense comiat possible

“Avui ha mort la mamà. O potser ahir, no ho sé. He rebut un telegrama de l’asil: «Comuniquem defunció mare. Enterrament demà. Sincer condol.» És clar que això no vol dir res. Potser era ahir”.

És inevitable que ens rondi pel cap -a part de La pesta de dalt a baix- l’inici de L’estrany d’Albert Camus, durant aquests dies estranyíssims. Per les mares que es moren a distància, pels morts que no es moren del tot si no els pots enterrar: “De moment, és com si la mamà no hagués mort. En canvi, un cop celebrat l’enterrament, serà ja un afer arxivat, i tot haurà adquirit un aspecte més oficial”. (Edicions Proa, traducció de Joan Fuster.)

Només hi ha una cosa, crec, que fa més mal que dir-se adeu: els adeus que no es diuen, els comiats que no han tingut lloc. Les històries que s’acaben d’improvís i tu no saps què fer-ne, amb aquell final-com-cal que t’hauria ajudat a fer més passador el dolor però que tan sols existeix dins teu. Fa uns anys una psicòloga va remenar entre els meus records i en va pescar un final rebel que no estava al final sinó perdut en un altre racó del temps: “Allò era un adeu -em va dir ella amb convicció-. Podria no haver existit, però va existir”. Vaig sortir de la consulta plorant d’emoció per com era de bonic aquell final de mentida. I amb el plor desencallat, em vaig començar a curar una mica.

D’aquest confinament en sortirem havent adquirit per força noves maneres de dir-nos hola, perquè això de saludar desconeguts amb dos petons o amb una encaixada trigarà a tornar. I hauríem d’haver entès també -tot i que soc més escèptica que optimista i molt em temo que no n’aprendrem res de res- que val la pena tancar bé les coses cada dia, cada moment, com les tancava aquell petó de bona nit que ens reconciliava amb el món quan érem petits. Ni que només sigui perquè potser demà assistirem a una invasió extraterrestre (tot és versemblant a partir d’ara) i ja no en tindrem l’oportunitat.

Tinc una amiga que té per costum dir t’estimo sempre que s’acomiada d’una persona que estima, ja sigui en directe o per telèfon, de viva veu o per escrit. La Míriam tenia dotze o tretze anys quan, després de la mort sobrevinguda d’algú que no era molt vell ni estava molt malalt, es va proposar no estalviar-se mai més un t’estimo. I va complir el seu pla, en dono fe. Els primers t’estimo que em va adreçar em devien incomodar, no devia saber gaire com encaixar-los, però m’hi vaig habituar aviat. Mentiria si digués que jo també faig anar els t’estimo com si fossin bondies -perquè no em surt i perquè tampoc voldria acabar dient-ho de nord, sense notar el pes de cada lletra-, però sí que tinc la mania d’acabar sense abruptesa cada conversa, cada estona de relació amb algú. Per si fos aquell el comiat definitiu.

La pulsió de viure es manté fins i tot quan els dols ens maten

La mare de Roland Barthes va morir el 25 d’octubre del 1977. L’endemà, ell escriu: “Primera nit de noces. Però, ¿primera nit de dol?” Al cap de sis dies comença a entendre que la mort de la mare no l’ha destruït sencer: “Vull viure perdudament, fins a la bogeria i, per tant, la por de la meva pròpia mort és aquí, no s’ha desplaçat ni una polzada” (Diario de duelo, Paidós).

La mort. L’amor. ¿Algú ha disseccionat millor els ridículs vaivens de l’amor que Barthes a Fragments d’un discurs amorós? (Àtic dels Llibres, traducció de Claudia Casanova).

La pulsió de la vida plana per damunt de cadascun dels dols que traspassem durant la contrarellotge que s’acabarà quan se’ns aturi el cor. Que el cor és l’últim òrgan que s’atura no és només una veritat anatòmica. Si els finals sobtats ens fan tant mal és també perquè el cor va a la seva i sovint segueix bategant amb insistència, com si no haguéssim creuat encara la línia de meta.