Doris Lessing va deixar els seus fills John i Jean, de tres anys i un any i mig, a la casa que compartia amb el pare de les criatures i es va instal·lar uns carrers més enllà. Ens hem de situar a l’antiga colònia britànica de Rhodèsia del Sud, l’actual Zimbàbue, on la futura escriptora va passar la infantesa i la joventut. Uns anys més tard, va fer les maletes per anar-se’n lluny: a Londres. Hi va arribar amb el manuscrit de la seva primera novel·la i amb el tercer dels seus fills, en Peter, nascut d’un segon matrimoni (amb Gottfried Lessing, de qui agafaria el cognom). Els dos fills grans es van quedar a l’Àfrica. Vet aquí les dues dades biogràfiques més conegudes de la Lessing: que va guanyar el Nobel i que va renunciar a dos dels seus tres fills.

En una entrevista del 2001, la periodista de The Guardian va trobar la manera d’abordar el tema del nen i la nena abandonats: va demanar a Doris Lessing com és que no s’hi havia esplaiat en les seves memòries. La resposta: “La veritat és que la gent es va enfadar perquè no em vaig estendre sobre com va ser de terrible deixar els meus fills. El que hauria d’haver fet és escriure deu pàgines dient «oh, com vaig poder fer allò». I aleshores els hauria encantat. Al contrari, estic molt orgullosa d’haver tingut el coratge de fer-ho. Sempre he dit que si no hagués deixat aquella vida, si no m’hagués escapat de l’avorriment intolerable dels cercles colonials, m’hauria trencat, m’hauria convertit en una alcohòlica. Celebro haver tingut el maleït sentit comú per veure-ho”. El capítol que l’assaig Las abandonadoras (Destino), de la periodista Begoña Gómez Urzaiz, dedica a Doris Lessing és tan apassionant que en acabar-lo vaig aplaudir i, tot seguit, vaig córrer cap als llibres de Lessing per constatar el que apunta Urzaiz: que les dones que hi surten encarnen l’ambivalència materna. Són dones que se sacrifiquen pels fills i acaben frustrades. En un conte del 1963, l’autora retrata un matrimoni amb jardí, casa i descendència. Ni la Susan ni el Matthew tenen res que els motivi per damunt de tot. “Els nens? Però els nens no poden ser el centre de la vida ni una raó de ser -reflexiona Lessing en la veu del narrador-. Poden ser milers de coses encantadores, interessants, satisfactòries, però no la font de la qual viure. O no ho haurien de ser. La Susan i el Matthew ho sabien molt bé”.

El joc de miralls trencats entre Lessing, Spark i Rodoreda

El llibre Las abandonadoras està tan ben escrit i tan ben travat que no només es llegeix com si fos una novel·la -un capítol rere l’altre i del principi al final sense saltar-te’n cap paràgraf-, sinó que et deixa amb ganes d’investigar més sobre la maternitat poc modèlica de les dones que hi surten. Dones que van cometre el pecat d’abandonar els fills que havien parit. Begoña Gómez Urzaiz no se centra en les mares que se separen dels fills per pura supervivència material, tot i que a aquestes els dedica un capítol “estrany”, sinó en les mares que van prioritzar ambicions diferents. És el cas de Doris Lessing o d’altres escriptores, com Muriel Spark -va deixar el fill de quatre anys en un convent de monges catòliques, a l’antiga Rhodèsia del Sud, i se’n va anar a Edimburg- o Mercè Rodoreda, que el 1939 es va exiliar a França sense endur-se el seu fill de nou anys. (Quants jocs de miralls que es poden establir entre les biografies de Lessing, Spark i Rodoreda.) És també el cas paradoxal de Maria Montessori: la pedagoga italiana no va poder aplicar les seves idees educatives amb el propi fill, perquè va ser una mare absent.

Begoña Gómez Urzaiz (Tarragona, 1980) escriu des d’una experiència convencional com a filla no abandonada i com a mare que combina com pot la feina i els fills. El seu llibre corre el risc de morir sepultat entre volums recents que aborden diversos aspectes de la maternitat, i seria una llàstima. Si us animeu a tastar-lo, no l’abandonareu.