L’acceleració del progrés científic i tecnològic, el boom de la comunicació (i per tant la major transparència del poder), l’escepticisme filosòfic, l’auge de la psicologia (la capacitat de manipular) i la crisi de credibilitat dels experts (compten més les opinions que el coneixement) han estabornit la veritat. La gent prefereix creure a saber. Acostuma, a més, a creure en moltes coses, sovint contradictòries. El sapere aude! kantià (atreveix-te a pensar!) està en crisi. I les creences d’avui s’allunyen de la vella autoritat de les religions, que també han quedat tocades, obsoletes. Tot plegat fa que la veritat ja no sigui única ni planera ni senzilla, si és que mai ho va ser. Aquest és el plantejament del llibre Breve historia de la verdad, del filòsof anglès Julian Baggini, traduït per Joan Eloi Roca per a Ático de los Libros.

En realitat, Baggini no creu que en falti, de veritat, sinó que n’hi ha un excés. Cadascú es fa la seva o se’n fa moltes. Ho porta la sobreabundància d’informació i la opinionitis banal basada en un individu sobirà de la seva interpretació de la realitat: “Tu tens la teva veritat i jo la meva”, es diu sovint. I així s’acaba tota discussió. Però, esclar, quan n’hi ha moltes, de veritats, no n’hi ha pròpiament cap. Ara bé, la mateixa idea de postveritat vol dir que la veritat segueix sent important. Igual que l’època de postautoritat en què vivim amaga una necessitat d’autoritat, d’aquí que sorgeixin i s’extingeixin amb tanta facilitat lideratges espuris, populismes efímers i mentiders.

Davant d’aquest panorama voluble i relativista de creences sense fonament i veritats canviants, Baggini proposa un escepticisme que no sigui cínic i una raó que no busqui cap veritat absoluta, és a dir, una raó alhora més empírica (Bacon) i més sentimental (Hume). “Una idea més modesta de raó, i de la nostra capacitat per usar-la, ens ajudaria a evitar confiar massa en la racionalitat i en la veritat de les nostres creences”, diu l’autor, segons el qual els humans no som pròpiament éssers racionals, sinó racionalitzadors: no actuem per bones raons, sinó que després d’actuar busquem les raons que creiem que ens han guiat. La raó, doncs, no ens porta a la veritat, només és una eina que ens hi acosta. Dit d’una altra manera: “La criatura que comprèn bé la naturalesa de la seva pròpia estupidesa és una criatura intel·ligent”.

Per acabar. Últims consells de la mà de Baggini: anar més enllà de les categories de fals i veritable; no intentar matar el relativisme, sinó treure-li mordent. Practicar la tolerància i l’empatia davant les veritats de l’altre. Més important que la veritat és la nostra actitud davant d’ella, que ha de ser de modèstia i d’obertura mental, d’indagació i de disposició a enfrontar-se al poder. Com en un jardí, “la veritat necessita que la cuidin o es veurà inundada per les males herbes del mite, les tergiversacions, les confusions i les mentides”.