BarcelonaA finals de juliol, Salvador Macip, director dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC i catedràtic de medicina molecular de la Universitat de Leicester, va escriure un article sobre el seu diagnòstic d'autisme als 54 anys. Macip explica que la majoria d'autistes desenvolupen mecanismes de compensació per amagar l'autisme, el que es coneix com a masking o camuflatge: l'esforç per ocultar els trets autístics i encaixar en les normes socials que l'entorn dicta com a "normalitat".

He pensat molt en aquest concepte mentre llegia De quatre grapes, l'última novel·la de l'escriptora estatunidenca Miranda July (publicat per Angle Editorial i traduït per Bel Olid). D'aquest llibre se n'han dit coses ben polaritzades: d'una banda, el New York Times i el New Yorker el van incloure entre els millors del 2024 i el van destacar com "la primera gran novel·la sobre la perimenopausa" o com "un regal dels déus que només s'ha de desempaquetar"; de l'altra, he llegit qui el titlla de "banal i superficial" i de tenir una protagonista "especial i a estones insuportable".

Les dones estem tipes d'haver de dissimular qui som

A parer meu, potser no és cap regal dels déus, però en cap cas es pot dir que sigui un llibre banal o superficial. Ben al contrari, l'he gaudit i recomanat a amigues, perquè no hi ha gaires novel·les protagonitzades per dones en la quarantena que parlin de desig, masturbació o perimenopausa sense tabús. De fet, un altre llibre fantàstic d'Angle Editorial és el volum que recull els tres llibres autobiogràfics de Deborah Levy, en què repassa la seva vida des que es divorcia als quaranta-i-tants fins a la seixantena i reflexiona sobre el desig i les relacions sentimentals en aquesta etapa de la vida, però on el sexe o la perimenopausa són absents.

Més enllà de canvis hormonals o d'encaterinaments d'homes joves, el tema central que July exposa, de manera divertida i un punt surrealista, és la necessitat de desemmascarar-se com a dona. I per això ha connectat tant amb dones joves, i no només amb les que ja hem fet els quaranta: perquè totes estem tipes d'haver de dissimular qui som per tal d'encaixar en les expectatives i el rol que tenim assignat en la societat patriarcal.

He sentit homes de mitjana edat parlar més de la menopausa –de manera denigrant– que de quan ells haurien de començar a prendre Viagra. Potser De quatre grapes no és una novel·la perfecta, però té la virtut de l'estampat de lleopard: és sexi però també fa per senyores grans, arregla i és informal; un ciment intergeneracional que ens aglutina perquè totes carreguem amb la pressió de no poder acabar de ser lliures per la por de perdre l'aprovació i l'amor del nostre entorn, sobretot dels homes que ens envolten.

Igual que Macip parla del masking com a estratègia de supervivència en la neurodivergència, July ens mostra com les dones ens passem mitja vida camuflant-nos. La perimenopausa, amigues, no és cap regal dels déus, però té una virtut: ens despulla i ens fa caure la careta. I el que hi ha a sota, com la protagonista de la novel·la, ja no volem tornar a amagar-ho.