HE LLEGIT NO SÉ ON

Un clap de conreu que atura el foc

Un clap de conreu  que atura el foc / ACN Zoom

La cultura és el paisatge que queda quan la resta es crema

Ho va dir l’editora Maria Bohigas dijous passat, en rebre el Premi Nacional de Cultura: “La literatura és el paisatge immaterial d’una societat; es tracta de coneixe’l tot, de gaudir-ne a fons i de tenir-ne cura. [...] I ara voldria parlar-vos del paisatge de debò, del paisatge fet de camps i de boscos. Quan parlem de cultura no hi solem pensar, i tanmateix la cultura en primer lloc és això. [...] Aquests dies un tros gran d’aquesta cultura s’ha cremat. Molts de vosaltres haureu vist aquella imatge tan punyent de l’incendi a la Ribera d’Ebre: enmig d’una estesa immensa d’arbres carbonitzats, un petit clap d’oliveres indemne. La cultura és això: un clap de conreu que atura el foc. Deixeu morir els conreus i no hi haurà qui l’aturi”.

La cultura està feta dels conreus que frenen l’incendi i, també, del paisatge que ens queda quan tota la resta es crema. Un paisatge que no veiem, però que hi és i ens defineix. Una mica com aquells entorns que se’ns incrusten de petits i ens acaben constituint sense voler-ho. “L’infant que vaig ser no va veure el paisatge tal com l’adult en què s’ha tornat estaria temptat d’imaginar-se’l des de la seva estatura d’home -explicava José Saramago a Petites memòries -. L’infant, durant el temps que ho va ser, estava senzillament en el paisatge, en formava part, no l’interrogava, no deia ni pensava, amb aquestes paraules o unes altres: «Quin paisatge més bonic, quin magnífic panorama, quina vista més espaterrant!». Naturalment, quan pujava al campanar de l’església o s’enfilava al capdamunt d’un freixe de vint metres d’alt, els seus joves ulls eren capaços d’apreciar i copsar els grans espais que s’obrien davant seu, però s’ha de dir que la seva atenció sempre es va estimar més distingir i fixar-se en coses i éssers que fossin a prop, en allò que pogués tocar amb les mans”.

Quan l’àvia i el net eren vius i el món semblava bonic

En el mateix llibre, publicat el 2007 per Edicions 62 i traduït per Xavier Pàmies, el premi Nobel portuguès ens regalava una escena preciosa: “Tu estaves, àvia, asseguda al llindar de la porta de casa teva, oberta a la nit estrellada i immensa, al cel del qual no sabies res i per on mai viatjaries, al silenci dels camps i dels arbres poblats d’ombres, i vas dir, amb la serenor dels teus noranta anys i el foc d’una adolescència mai perduda: «El món és tan bonic que sap greu haver-se de morir». Així mateix. Jo hi era”.

La infantesa és un plat d’olors i de sons que ja no existeixen

Som allò que hem estat, afirma Carme Riera a les seves memòries d’infantesa, titulades Temps d’innocència (Edicions 62, 2013). “Tots els paradisos són perduts, perquè si no no serien paradisos. També les nostres vides es fonamenten sobre la pèrdua”. No tenim res més que passat, i el primer paradís perdut és la infantesa: “La meva -recorda Riera- era sobretot un vast paisatge d’olors i de sons que ja han marxat per sempre. D’olors i sons mesclats, en una barreja d’agredolç, com un cuinat antic del temps dels àrabs”.

L’escriptora parla d’en Rafel i en Jaume, que llauraven tot cantant: “A la Mallorca rural dels anys cinquanta i seixanta, abans que el turisme ens envaís de ple, capgirant la societat illenca, la terra es conreava i cada metre, cada pam, s’aprofitava per sembrar... En Jaume també s’entretenia a deixar el tros que envoltava les oliveres ben espinzellat. Sense emprar guants -això no s’estilava en aquell temps-, amb les seves mans acostumades als cards i a les ortigues, mans aspres de pagès, solcades per venes gruixudes i calls, arrabassava les males herbes, amb una estirada forta, d’un crec i un «Au, ja està»”. I després se’n tornava a llaurar i a cantar.