L’imperialisme té mala fama, com el seu parent, el colonialisme. Als anys 60 la bèstia negra era l’imperialisme nord-americà. El més antic conegut va ser l’accadi, al sud de Mesopotàmia, succeït per l’assiri al nord i el babiloni al sud, que van dominar la regió bressol de la civilització durant 1.500 anys i van llegar-nos la cultura urbana i l’escriptura. Egipte vindria després: va durar 2.000 anys. Els següents van ser els perses, Alexandre el Gran, Roma, Bizanci (cristianisme) i, en paral·lel, l’imperi xinès (221 aC - 1912). I així podríem anar descabdellant la història imperial, que inclou l’Amèrica precolombina, el món araboislàmic –inclòs l’imperi mongol (1526-1858)– i l’empenta d’Europa a partir del 1500, quan comença l’era del domini global d’Occident: en arribar la Segona Guerra Mundial, Europa controlava el 84% de les terres del món. Els Estats Units i la Unió Soviètica li van agafar el relleu. I ara tenim el renaixement de la Xina després de la hibernació comunista, tot i que, fugint de la mala fama imperial, es defineix amb la fórmula confusa d’"estat nació plurinacional"; segur que els uigurs no s’ho creuen.

Aquest és el recorregut que fa l’estudiós Krishan Kumar al sintètic assaig Imperios del mundo (Alianza). Els imperis han servit per dominar vastos territoris. Alguns han sigut merament conqueridors, d’altres més civilitzadors (agafeu l’expressió amb totes les prevencions). La majoria han estat monàrquics, però també n’hi ha hagut de republicans, des de Roma fins a la República de Venècia, passant per la potència colonial dels Països Baixos. El 1960 ja no quedaven imperis colonials i els EUA i la Unió Soviètica lliuraven una guerra freda en l’escenari global. Per cert, els Estats Units sempre s’han resistit a considerar-se imperi. Putin, en canvi, no dissimula gaire: enyora i s’inspira en la grandesa imperial russa.

El llibre conté una pregunta pertinent: és la Unió Europea un imperi informal? Moltes nacions estat europees van ser imperis colonials ultramarins o continentals. En tenen mala consciència: començant per la barbàrie racista i esclavista, i seguint per la destrucció de poblacions indígenes (i la denigració de les seves cultures), i l’explotació i espoliació colonials. Eren liberals als territoris d’origen i autoritaris fora. Alguns estats nació havien liquidat abans, del tot o a mitges, la seva pròpia diversitat en una mena de colonització interna que ha deixat seqüeles, com el cas d’escocesos i catalans, tal com fa constar Krishan Kumar, per a qui "les nacions són tan antigues com els imperis i els han acompanyat com a part d’ells o en paral·lel". Al segle XX la combinació fatal de nacionalisme i imperialisme va donar lloc als feixismes criminals.

L’autor s’atura en el cas dels Habsburg, imperi multinacional, en alguns moments emblema de tolerància i elasticitat, desaparegut amb la Primera Guerra Mundial, quan s’imposa la fórmula de l’estat nació. (En el seu si, però, per compensar el nacionalisme polonès, des del poder es va promoure l’ucraïnès; i els russos van fer la mateixa operació amb el nacionalisme lituà). En tot cas, quan les nacions es veuen en perill dins una unitat superior, busquen sortir-ne per salvar-se. Aquest, diu Kumar, és el cas de catalans i escocesos. Catalunya va tastar i s’hauria volgut mantenir dins l’Imperi Austrohongarès, però va caure del costat de l’absolutisme borbònic. Des d’aleshores, dins l’imperi o l’estat espanyol, ha buscat maneres d’acomodar-se o, recentment, de marxar-ne.

Però tornem a la pregunta sobre la UE. La part o versió bona dels imperis és el seu caràcter universalista, multicultural i multinacional. La UE podria ser una federació imperial acollidora i defensora dels valors democràtics i humans, una actualització del lema revolucionari francès: liberté, égalité, fraternité. Però les nacions estat que la conformen, amb l’auge dels nacionalismes autoritaris i feixistitzants, s’hi resisteixen, i els moviments migratoris globals, sumats a la crisi econòmica interna, propicien la por i el tancament com a fortalesa. Als catalans ens interessa una UE reforçada i pluralista per combatre aquesta tendència cap a una fragmentació involucionista.