BarcelonaUn país el fan les persones. És una obvietat menys evident del que sembla. Sovint la història s’ha explicat a través de xifres, guerres, ideologies, religions, intrigues de poder i institucions. Les grans panoràmiques, més enllà de reis i polítics, han tendit a oblidar els noms propis, els assoliments personals. Però rere cada fet i cada idea sempre hi batega una vida singular, un individu. La idea que en realitat hi ha grans tendències i que les dones i els homes acabem responent a l’aire dels temps és reduccionista: és veritat que tots som fills d’una època, però també ho és que el progrés, la dialèctica entre continuïtat i canvi, respon a la suma de decisions personals, i sovint a l’impuls d’individus concrets. Però als llibres d’història (i als mitjans de comunicació) hi acostuma a faltar el factor personal, que paradoxalment tant d’interès té per al públic: les notes necrològiques dels diaris, per exemple, són molt llegides. També les bones biografies, aquelles que fugen del to erudit o enciclopèdic i busquen ficar-se en la pell del personatge, en les seves passions i contradiccions i, a través seu, explicar una època, un lloc.

Per sort, el gènere biogràfic, massa menystingut durant temps, tapat per tendències historiogràfiques com l’econòmica (marxista o no), la política o la de les mentalitats, ha recobrat empenta les darreres dècades. En altres tradicions culturals i acadèmiques més sòlides, com l’anglosaxona o la francesa, mai ha caigut del tot en desús. Aquí, on l’havien cultivat Vicens Vives i Soldevila, està experimentant una revifalla, fruit de la qual és l’interessantíssim volum dirigit per Borja de Riquer, Vides catalanes que han fet història (Edicions 62), on en gairebé 1.000 pàgines es recull la síntesi vital de 120 personatges des dels temps romans fins a l’actualitat. És, com la defineix Josep Ramoneda al pròleg, la "història encarnada", feta carn i ossos, amb noms i cognoms. A part de Riquer (època contemporània), han assessorat l’obra Isabel Rodà (antiguitat), Josep M. Salrach (Edat Mitjana), Joaquim Albareda (època moderna) i Mita Casacuberta (lletres). En total, hi han participat 112 especialistes.

Què en sabríem dels reis medievals sense Bernat Desclot? Com seria la identitat valenciana sense Ausiàs Marc i Joanot Martorell? Com haurien passat l’exili els derrotats del 1714 sense l’ajut de Ramon Vilana Perlas, un dels polítics catalans amb més influència internacional de tots els temps, figura clau a la cort de l’emperador austríac Carles VI? Com hauria evolucionat l’educació a Catalunya sense Baldiri Reixac (el 1749 ja defensava l’ús del català a l’ensenyament, l’educació de les noies i l’abolició del càstig físic) o Rosa Sensat (renovadora ja al segle XX)? Qui hauria dominat l’alta burgesia sense els Güell i els López? Què ens hauríem perdut sense nissagues com les dels Vayreda, Pi i Sunyer o Rubió? La llista de singularitats podria ser molt llarga i farcida de literats, científics, polítics, músics, artistes, esportistes... De dones, tot i l’esforç, només n’hi ha 24, entre les quals la comtessa Duoda, que al primer terç del segle IX va escriure un manual per educar el seu fill Guillem.

D’aquesta obra se’n desprèn la necessitat d’impulsar un projecte de confecció de biografies de la història de Catalunya en què haurien de participar el món acadèmic, l’editorial, el periodístic i l’institucional. Tenim els personatges (els d’aquest llibre i uns quants més, per exemple Ildefons Cerdà, d’obra i vida apassionants) i els experts. Només falta lideratge intel·lectual i nas comercial. El públic segur que ho agrairia. I el país també. Perquè un país també es construeix així, recordant les persones que l’han fet.