17/05/2022

Carreres sense sortida per a gent sense escapatòria

2 min
Portada del disc 'Revolución' de La Polla Records

La deshumanització de la societat ens ha portat a la insectització de la societat. Això es veu en el fet que, cada cop més, s'espera dels individus una funció concreta (una especialització, en termes acadèmics), tal com passa al món de les formigues. A banda que ja fa molts anys que estem fabricant els nostres propis exoesquelets, i no cal parlar de biomecànica, n'hi ha prou amb fixar-nos en els automòbils.

En l'àmbit cultural, l'especialització dels coneixements ha suposat la fi d'una manera d'entendre la cultura que ens venia definint potser des del Renaixement. D'aquesta visió global de la cultura, o d'aquesta concepció cultural de la vida, se'n deia Humanisme. Hi ha un article de Timothy Garton Ash , titulat “Un cuento de dos Alemanias”, que forma part del seu llibre Los frutos de la adversidad (Planeta, 1992, encara que el text es va publicar originalment l'abril del 1984), on es relata la malaurada història (va acabar a la presó) de Sabine, una universitària de l'Alemanya comunista que va voler posar de manifest la contradicció entre els plans de l'Estat per dirigir els estudiants cap a les carreres que es consideraven de prioritat col·lectiva (avui en diem amb sortida), en detriment de la vocació i voluntat dels estudiants, i el fet que la institució on ella estudiava, al Berlín oriental, es digués Universitat Humboldt. Era Humboldt qui havia escrit que la gent hauria de poder estudiar el que volgués, perquè l'objectiu darrer de la Universitat era formar persones i no crear experts. El director de la seva tesi doctoral li va dir que tenia raó, però que encara no havia arribat l'hora d'assolir-ho. Avui, aquesta paradoxa ja l'hem resolta posant a les universitats noms menys comprometedors.

Al mateix temps que Sabine intentava infructuosament evadir-se a l'Alemanya occidental, als estudis Tsunami, de Sant Sebastià, La Polla Records va enregistrar un disc anomenat Revolución on hi havia la cançó Ven y ve, que parlava del munt de gent que aleshores saltava el Mur de Berlín. "La verdad, yo no sé a qué vienes / La verdad, te diré, ya no hay dónde huir", deia. Però la cançó no anava dirigida a aquella gent, sinó a nosaltres, els d'aquesta banda, on també veiem com passava l'hora d'arribar on deien els savis.