Vivim temps digitals. Ens enviem m'agrada i mems. Ens exhibim, ens mostrem. Aconseguim seguidors a les xarxes als quals diem amics. La informació i els somriures congelats corren veloços. Estem connectats amb tothom, amb el món. Tot està a l’abast d’un clic. Per aconseguir sigui el que sigui, el contacte físic ja no és necessari. La cosa que avui dia més toquem és el telèfon mòbil, més que els nostres éssers estimats, que les nostres mascotes, que els arbres o les flors i que la resta d’objectes que ens envolten.

Per pantalla no ens mirem als ulls, no hi ha olors, no hi ha carícies. És obvi que es pot viure sense contacte corporal amb els altres. El nostre habitatge interconnectat telemàticament pot ser un refugi (o una presó) que ens estalvia el cos a cos amb la realitat. Ens evita les converses espontànies, els gestos subtils, les encaixades de mans, els petons, la pell de gallina... Treballem a distància i sovint també estimem a distància. Ens estem perdent alguna cosa, oi?

Quan et toques amb algú, el teu cos produeix oxitocina, una de les hormones de la felicitat. "La falta de contacte físic genera estrès i ansietat", diu Byung-Chul Han, el filòsof coreà germanitzat. Ho diu al llibre La tonalidad del pensamiento (Paidós), un recull de tres conferències fetes a Portugal l’any passat. Byung-Chul Han veu la comunicació sense presència com a fantasmal i mancada. Cada cop ens mirem més a nosaltres, amb dues conseqüències perilloses: la dismòrfia (atenció desmesurada als suposats defectes del nostre aspecte físic, d’aquí que triomfi tant la cirurgia estètica o l'augment de malalties com l’anorèxia) i el narcisisme egocèntric (atenció desmesurada a nosaltres mateixos en general).

Sense un món físic real, el jo es replega, es concentra sobre si mateix, i la resta esdevé "consumible i disponible", diu. El món digital sens dubte trenca les distàncies, però segons Han provoca "una absència de distància" que "elimina la llunyania, però també la proximitat". Decau l’empatia amb l’altre, al qual tenim molt a mà –a la pantalla– i, tanmateix, molt lluny.

El pensador coreà-alemany relaciona el món digital amb el capitalisme del consum, la producció i el rendiment, de l’èxit en termes de poder, mercaderia, possessió. Davant d’aquesta societat de l’autoexplotació venuda com a realització personal, creu que tot és satisfacció de necessitats i vida de ramat. Llavors passa que, "com més èxit tinc, més deprimit em trobo". Res no té sentit, res no transcendeix el present prosaic. "Déu no consumeix", ens diu. Necessitem alguna divinitat. L'anhel hauria de ser "deixar de ser una persona deprimida per convertir-se en una persona que estima", que pensa en els altres, que s’hi relaciona físicament, des de la lentitud de la presencialitat –la lentitud és molt important, per a ell–, des de l’acceptació de la possibilitat del fracàs.

Quina divinitat, doncs? La del desig sensual, Eros, per tirar-nos als braços dels altres, per tocar-nos. Amb totes les imperfeccions que això comporta. El contacte físic no és higiènic ni perfecte. L’amor requereix la ferida i la passió. L’amor és terrenal, és natural –Byung-Chul Han sent devoció per les flors, sobretot les magnòlies–. Cita una carta del poeta Paul Celan: "Només les mans vertaderes escriuen poemes vertaders. No veig cap diferència fonamental entre una encaixada de mans i un poema". És un retorn al tu, a l’altre. És perdre la por a la diferència. De nou Celan: "Jo soc jo quan tu ets tu".

I què hem de fer amb la intel·ligència artificial, que no és un tu ni un jo? "Que estúpida! La intel·ligència artificial no és capaç de pensar. Només és possible pensar amb el cos. Amb l’emoció, amb el sentiment. Només és possible pensar amb la mortalitat". Si algú, afegeix, aconsegueix una IA a la qual se li posi la pell de gallina, li donaran el Nobel.

Contra els que el veuen com un autor pessimista, Byung-Chul Han conclou amb una reivindicació de l’esperança, que no és el mateix que l’optimisme. El seu pròxim llibre, que publicarà Herder, es titularà L’esperit de l’esperança. L’esperança com el contrari de la por que alimenta els populismes de dretes, com a la dimensió del nosaltres. Quasi com un fet físic , estel·lar. I torna a acabar amb Celan: "Una estrella / té encara llum. / Res, / res no està perdut".