AIXÒ NO CAL DIR-HO

Un bigoti com cal

El primer cop que Dum Dum Pacheco va pixar sang fou a Barcelona. ¿És Barcelona una ciutat d’epifanies? Potser. Ja la va escollir Cervantes per descavalcar Don Quixot i dir-nos que l’aliança entre la vella hidalguía i el poble cauria de morros en tan sols arribar a la ciutat burgesa. Ara ningú se’n recorda de Dum Dum Pacheco i, amb tot, guardo a casa un llibre amb les seves memòries que vaig trobar al Rastro de Madrid. Es diuen Mear sangre.

Tot el que hagi caigut de morros, sigui on sigui, trobarà al Rastro no pas una segona oportunitat sinó més aviat la manca d’oportunitats per sempre més. L’exemplar que vaig rescatar dels llambordins porta la dedicatòria de l’autor escrita amb boli. És meravellós delectar-se tot contemplant la lletra blava del boxejador. Cada generació escriu a la seva manera. Abans, a això se li deia cal·ligrafia, i tenir bona lletra era tan notable com saber escriure.

Quina diferència hi haurà entre la mà condemnada a donar cops de puny de Pacheco i la mà de Cervantes esguerrada per l’arcabús? No es pot escriure sense perdre les mans. En un parell de ratlles manuscrites, les paraules d’afecte del boxejador s’enfilen cap amunt amb una evident professionalitat de la dedicatòria (segur que abans de signar llibres va dedicar un munt de fotografies), i manifesten tota la seva cordialitat sota el regalim que cau de la paraula sangre (així mateix surt un altre degoteig de la paraula mear ). Dum Dum Pacheco va ser una figura del quadrilàter. Jo el confonia amb l’Alfredo Evangelista, però no s’assemblaven en res. L’Evangelista era pes pesant i Pacheco era pes wèlter. Pel seu aspecte, jo havia identificat l’Alfredo Evangelista amb el Sargento Gorila dels còmics i, sense adonar-me’n, això m’arrossegava cap a una nova associació, ara amb un soldat d’un altre tebeo que es deia Dum Dum. Una sola paraula pot devastar tota una biografia.

Llavors jo no era capaç de veure la veritat íntegra del seu rostre. Però la vida sencera de Dum Dum Pacheco es trobava al seu bigoti, que duia com un braçalet de dol. Els anys a la presó, la mili a la legió, les tovalloles per llançar, tot això encara s’adverteix en aquell bigoti de qui sabia que els guanyadors no van amb bigoti.