Trenta anys poden ser una vida. I la que vam viure nosaltres, estimat Bernat, la que va començar a principis dels noranta al pati de la Facultat de Filologia i que s’ha acabat, com totes les coses bones, n’ha estat una de preciosa. Sempre treballant, sempre somiant, sempre robant temps al temps per a la creació: tu el dibuix, jo l’escriptura. Sempre buscant la manera de dir les coses que dúiem a dins i que a vegades feien mal. Però vas trobar el traç, la paleta de colors, el dibuix a mà, l’artesania del llapis per treure-ho tot a fora i explicar-ho amb la sensibilitat pròpia dels Cormand-Rifà. Tenies un germà inspirador, guia de somnis. I dos més que et feien costat. Una mare artista, que ens havia dibuixat a tots de petits, i un pare mestre, potser el millor que pot ser un pare. I nebots que t’admiraven, et feien de models i d’ajudants tecnològics. I la mirada neta, els ulls amplíssims que hi veien més enllà.

Un artista sempre és fràgil, ho ha de ser: trenca les línies que els altres fan servir de baranes còmodes, se’n va als marges i hi viu a la intempèrie, ocupa els espais difícils i els omple de colors no tan obvis. Abandera una lluita, a vegades moltes: tu vas triar explicar als més petits que tothom és diferent i que no passa res per ser-ho. Els teus llibres quedaran, i serviran d’ajuda a tants nens!

Sembla un tòpic, però és moltes vegades cert que a les primeres obres és on es concentren les dèries dels creadors, que totes les que venen darrere no en són sinó variacions, ampliacions, nous mesuraments del camp de batalla. El teu primer llibre és la història d’un dibuixant d’óssos a qui encara li queda per dibuixar una espècie d’aquests animals: l’ós polar. I se’n va fins al pol Nord a dibuixar-lo. En coneix un, es fan amics i comparteixen cabana nevada i foc a la xemeneia fins que el dibuixant n’acaba els dibuixos i marxa a buscar nous camins i nous núvols. L’ós queda en silenci contemplant els esbossos d’ell mateix. Així ens hem quedat tots davant dels teus dibuixos, en silenci. Ens queda el privilegi d’haver estat amics teus i, com que l’amistat és una forma subtil de l’amor, d’haver-te estimat.