15/09/2021

Quan Barcelona era glamurosa i havia oblidat el passat

2 min
Una de les façanes rehabilitades a través de 'Barcelona posa't guapa'

Com construïm la memòria? Com ens fabriquem la identitat personal? Al present moltes vegades li costa existir: som sobretot el que hem sigut i el que volem ser, passat i futur. I el que ens acabem creient pot ser més potent que la realitat. ¿O potser és que sense ficció i sense passat el present no té sentit? Això és amb el que es troba el periodista Martín Genovés, el narrador de la novel·la Els tres cognoms de Lucía van Haart (Columna), del també periodista Quim Aranda (Barcelona, 1963). La Lucía, una antiga nòvia que s’havia esfumat de la nit al dia, reapareix per demanar al Martín que investigui si un oncle d’ella, Zacarías Gil, exiliat de segona que va acabar treballant d’acomodador al cine Spring de Barcelona, va tenir un afer amb l’actriu de Hollywood Eva Maire Saint al Festival de Sant Sebastià l’any 1959. A partir d’una foto comença la recerca... Ficció o realitat?

El Martín, que a les acaballes del segle XX té 35 anys, s’imagina que potser també podrà recuperar el seu, d’amor. Converteix la reconstrucció del flirt impossible entre el Zacarías i l’Eva en el mirall distorsionat de la seva apassionada relació parisenca amb la Lucía, un fantasma real. "Y aunque no quise el regreso, siempre se vuelve al primer amor...", fa el tango. Sempre tornem al passat rebregat, reinventat, mitificat. El passat, en aquest cas, també és la Barcelona de la joventut del Martín, la dels cines de barri i d’art i assaig, una ciutat grisa de fàbriques atrotinades, poblada de perdedors de la guerra que malviuen i de guanyadors nou-rics. Res a veure amb la Barcelona guapa dels arquitectes des de la qual escriu un Martín sentimentalment desubicat; també temporalment: sense present.

La novel·la pren la forma d’una investigació nostàlgica envoltada de misteri. Periodisme, cinema i urbanisme (és a dir, corrupció) van de bracet en un relat fet de pedaços de memòria entrellaçats, retalls de diari, records, intuïcions. Martín Genovés viu del passat, dels passats, és un inadaptat en un món, el de la Barcelona glamurosa postolímpica, que ha oblidat d’on venia, una ciutat que és pur presentisme. El presentisme sense context en el qual sovint també cau el periodisme.

Per als que som del gremi, tenen molta gràcia els dards enverinats a la professió: "La secció d’un diari, o fins i tot la redacció sencera, pot arribar a ser molt semblant a un parvulari, però ple de gent amb un ego que no li cap al cos". O: "Assegut a la cadira davant de l’ordinador, una mosca em pot distreure però també em pot ajudar a trobar l’expressió més adient. Els empresaris de premsa no ho veuen així. Ni els directors de diari tampoc. Són executius que amb un ull controlen el pressupost i amb l’altre, que els redactors produeixin prou notícies per justificar el sou". De fet, el llibre està puntejat de picades d’ullet a periodistes i gent de lletres amb memòria, com els desapareguts Huertas Clavería, Joaquim Horta o Navarro Arisa, reivindicadors de les altres Barcelones.

Quim Aranda no oblida. I ens ho fa saber a través d’una Lucía van Haart que encarna la idea de l’oblit culpable: ha volgut oblidar el Martín, ha girat full als seus orígens. Només li queda un cognom.