La 10a Fira del Llibre de Tomares (Sevilla), celebrada a mitjans de març, va comptar amb la presència, com a convidat, de l’escriptor lleonès Julio Llamazares. És un autor honest, de qualitat i reconegut. Va parlar-hi de l’ofici d’escriure. Entre d’altres afirmacions va dir: “Hi ha dos tipus d’escriptors, els que seguirien escrivint malgrat que no publiquessin i els que deixarien d’escriure si no poguessin publicar. Els primers són escriptors i els segons, gent que escriu. Per a l’escriptor, la literatura és una manera d’estar al món i d’entendre’l”.
Res de més cert per a qui ens hi dediquem, però automàticament ens va fer venir a la memòria, un cop més, Manuel de Pedrolo, que va complir amb escreix aquesta característica. L’Any Pedrolo està sent un èxit aclaparador. Sobretot en un dels aspectes que es troba a faltar en aquesta mena de celebracions: la implicació a fons dels editors per recuperar-ne l’obra. Amb Pedrolo, sortosament, serà així. A finals d’any, sembla que des de les més variades editorials catalanes, grans i petites, és possible que s’arribin a reeditar més de 25 novel·les seves.
Èxit extraordinari
Entre les reeditables no sabem si hi acabarà sent Avui es parla de mi, escrita el 1953 i publicada el 1966. La recomanem efusivament perquè és la novel·la més autobiogràfica de Manuel de Pedrolo. El seu protagonista pràcticament és un alter ego de l’autor: un escriptor a la Barcelona dels anys cinquanta. I allà on volíem anar: hi ha tot un capítol on ens descriu les reflexions sobre l’ofici d’escriptor… en llengua catalana, en aquella època. Són molt interessants i lliguen amb les paraules de Llamazares.
Pedrolo escrivia i escrivia, per a ell, però també per salvar els mots. Escrivia i, moltes vegades, no el publicaven. Els lapses de temps entre creació i publicació sovint anaven lligats amb la censura. D’altres vegades no. Es tractava, simplement, de criteri editorial. Pedrolo, amb el seu íntim compromís per la llibertat, demostrava, amb les penúries i problemes que comportava (incloent-hi els judicials) que, efectivament, la literatura és una manera d’estar en el món i d’entendre’l. L’obra de Pedrolo és de qualitat desigual, el seu compromís va ser i és de pedra picada. Per sort per a tots nosaltres.
