“I aquest, qui punyeta és?” Diria que és una de les preguntes que més em faig quan soc a Twitter i ensopego amb la foto d’algun/a escriptor/a que algú ha penjat sense dir qui és, ni afegir cap informació extra. Menteixo: a vegades, les fotos van acompanyades d’algun comentari personal: “El mestre”. "L'hi dec tot”. “Geni”. “Rellegir-la és casa”. “L’estimo”. Esclar, tu llegeixes tot això i t’entra una ànsia ferotge per estimar, rellegir i penjar la mateixa foto, però la pregunta segueix al cap: i qui punyeta és? No en tens ni idea. I no t’atreveixes a preguntar-ho, si més no, jo no m’atreveixo a fer-ho, per no semblar idiota o, encara pitjor, inculta. Si és un escriptor tan excels, com és que no el conec? M’espero, a veure si algú altre s’atreveix a preguntar qui és (haha, idiota!, inculte!), o si algú, que vol demostrar que no només no és idiota ni inculte, sinó que és molt llest, deixa anar el nom, com si res, a les respostes del tuit.

De debò, gent de Twitter: digueu-nos qui són, els de la foto. Ens divertirem tots més. Que casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú. Compartiu el coneixement, va, que això de saber-se la cara dels autors és molt complicat. Us heu parat a pensar, alguna vegada, quants escriptors reconeixeríeu per la seva foto? D’acord, alguns, molt famosos, els tenim clars: l’estilós Truman Capote, Bolaño, Borges, Albert Camus, amb el seu cigarret, Salman Rushdie. La Woolf, la Plath i la Rodoreda també són molt reconeixibles, però em temo que en part per la seva condició de dones, que les feia excepcionals, aquí en el sentit menys agraït de la paraula. Hi ha imatges icòniques, com les de Dickinson o Shakespeare, de qui tenim tan poques representacions que hem vist mil vegades les mateixes. Algunes fotos d’escriptors són mítiques, com la que Colita li va fer a Gabriel García Márquez amb Cien años de soledad posat a sobre el cap, com si fos un barret. La fotògrafa explica que és la foto que li han demanat més vegades, i que curiosament no formava part de la sessió que li van encarregar, sinó que la va fer quan ja havien acabat, per divertir-se. Hi ha escriptors molt fàcils d’identificar, perquè han fet pràcticament una marca de la seva imatge. Tom Wolfe, per exemple, es va vestir amb el seu característic vestit blanc de tres peces des del 1962, amb barret fedora per l’exterior (no s’ha de portar mai posat en interiors, va dir quan va visitar Barcelona el 2014). La belga Amélie Nothomb, per la seva banda, s’ha convertit pràcticament en un personatge, i això és en bona part per com vesteix, sempre de negre, fins fa poc sempre amb barret (contradient Wolfe, també el portava en interiors), i apareixent sempre a la coberta dels seus llibres: impossible no identificar-la. Salinger i Pynchon serien l’altre extrem: l’anonimat per bandera, fins al punt que algunes revistes els van perseguir per tenir imatges seves (a Pynchon encara l’esperen), com si fossin estrelles del rock. De la Marta Rojals o de l’Elena Ferrante no en trobareu cap ni una.

Els escriptors els llegim, que no vol dir que els reconeguem. Per això, des d’aquí, demano més informació quan en pengeu alguna imatge. Us ho demana una persona que viu amb la por permanent de tenir un mal dia i confondre, públicament, Tolstoi i Dostoievski (que idiota!, que inculta!).