Contraposar Barcelona al rerepaís, a la Catalunya interior, a les comarques o, com es diu avui, a l'ens indeterminat àlies Territori, és una pràctica recurrent. El cap i casal sempre ha generat una mena d’amor-odi, amb arrels històriques. Ens podríem remuntar a les batalles comtals, amb l’Empordà com un dels últims a resistir-se a l’hegemonia barcelonina que donaria lloc a la dinastia règia. Ja en època contemporània, amb la industrialització, el creixement exponencial de la gran ciutat va atreure cada cop més gent del camp català, després del País Valencià i l’Aragó, tot seguit de les Espanyes i finalment d'arreu, esdevenint una petita urbs global.
Avui, sense la potència de Barcelona, Catalunya seria invisible al món. La simbiosi Barcelona-Catalunya s’ha consolidat en democràcia, amb unes primeres dècades fructíferes gràcies a la pugna de complementaris: pujolisme-maragallisme. La ciutat s’ha fet gran i el país s’ha compactat, cada cop més ben comunicat internament: ja és possible viure a 150 quilòmetres de la capital i treballar-hi. Comença a assemblar-se a la Catalunya-ciutat que somniaven els noucentistes, ni que sigui amb més tecnologia que cultura, més diversa que ideal. I macrocefàlica i litoral, sí.
La cosa no ha evitat greuges i querelles, la persistència d’un antibarcelonisme popular, a vegades l’orgull d’afirmar el localisme no per si mateix, sinó en contra de la gran ciutat. Segur que hi ha una Barcelona que ignora què passa als pobles i ciutats –també què passa als grans nuclis de la regió metropolitana–, i és evident que hi ha una concentració de serveis i oferta al cor de la capital, però malgrat això l’equilibri territorial és més que notable: hospitals comarcals, universitats, carreteres, oferta cultural (museus, teatres...). Fallen les Rodalies, esclar. I ara, amb la sequera, la pagesia ha acabat esclatant carregada de raons. Però en cap cas no es pot parlar d’una Barcelona que viu d'esquena al país, entre altres coses perquè el país és petit, tan a tocar, tan entrellaçat, que resultaria absurd i inviable. Com també és gairebé impossible viure al camp al marge de la ciutat.
I la catalanitat? A causa de l’última tongada immigrant del segle XXI, el català ha reculat, cosa notòria a la Barcelona metropolitana. ¿Corre perill que es perdi a la gran ciutat com pràcticament ha passat a València? En tot cas hi ha la por. I alhora hi ha consciència ciutadana i política de treballar per revertir la situació, com ha passat en altres períodes del segle XX. Barcelona no vol renunciar ni a la seva llengua ni al seu cosmopolitisme, dues cares de la mateixa moneda.
De fet, estan tan mesclades, Catalunya i Barcelona, que la seva contraposició resulta cada cop més imaginativa, més hiperbòlica. Només algú amb el talent metafòric de Francesc Canosa pot aconseguir escriure quelcom original al respecte, ni que sigui boirós. I dir-ho, esclar, des de Barcelona, que és on viu. El resultat és l’assaig breu Catalunya no acaba a la Panadella (Destino), una fabulosa reivindicació del món rural, que bascula entre la nostàlgia i l’exageració. "És possible que hi hagi persones que no ho saben, però els pagesos tenen mòbils i internet", escriu. És a dir, els pagesos, com els urbanites, estan enganxats a la tecnologia. Mateix estil de vida. En realitat, el que li dol a Canosa és que Barcelona i Catalunya s’assemblin tant, d’aquí que proclami amb grans laments una distància mental que de facto s’ha reduït tant. Com ell mateix se n'adona, ni Barcelona és Tabàrnia ni Catalunya és Tractòria.
La seva lobotomia del suposat xoc és una operació fallida. Ha perforat, buscant i rebuscant diferències i confrontacions, i al final ha trobat més aviat semblances, més Alcarràs i Suro, ruralitats modernes i conflictives, que Barcelones enemigues. La situació al camp no és fàcil, però tampoc ho és a la ciutat de les desigualtats. No hi ha combat de pagesos contra okupes. Barcelona no es vol independitzar de Catalunya ni viceversa. No és que es necessitin mútuament, és que són carn i ungla, xarxa, país "macedònia" i "trencadís", diu. I país de pacte –proposa al final– per desfer el seu embullat fil narratiu.
