BarcelonaAnnie Ernaux no havia portat mai un micròfon de diadema, d'aquells que fan servir alguns cantants pop als concerts, i no se la veia gaire convençuda mentre l'hi posaven, abans de l'inici de la seva intervenció a la Biblioteca Jaume Fuster, un acte que tancava la feliç celebració (Enhorabona!) dels 25 anys de clubs de lectura de Biblioteques de Barcelona. Li van estirar una mica els cabells, i l'autora no veia gaire clar que li fixessin el cable a la galta amb un tros de cinta adhesiva. Els que l'envoltàvem (jo hi era en tant que entrevistadora) li dèiem que amb aquest micro estaria més còmoda, que així tindria les dues mans lliures, i algú va fer broma dient-li que seria com la Madonna.

L'entrada a l'auditori, certament, va ser d'estrella: el públic no parava d'aplaudir-la, eufòric. Les entrades per a l'acte s'havien exhaurit en un minut, i algunes persones que no en tenien van acostar-se igualment a la biblioteca, a veure si hi havia sort: uns quants van poder entrar, finalment, perquè la pluja devia desanimar alguns assistents. Suposo que els devia tocar seure darrere, tot i que a l'últim moment es va alliberar un seient a primera fila: era el lloc del David, fill d'Annie Ernaux, que havia informat tot cofoi a la seva mare que s'asseuria just davant d'ella, però l'autora li va respondre que fes el favor de posar-se més al fons, que s'estimava més no veure'l. La conversa va començar amb aquesta anècdota, i la premi Nobel va explicar com havia intentat sempre que els seus fills tinguessin una mare "normal", que no els marqués el fet que sigui escriptora. "Algun premi, com el Renaudot, va alterar momentàniament la nostra vida, però després tot tornava a ser com sempre. La vida continuava".

De seguida, Ernaux va dir que estava contenta de ser a Barcelona: la seva primera visita a la ciutat va ser l'any 1962, quan tot just tenia 22 anys. Normanda, farta de la pluja, amb una amiga que tenia un dos cavalls van conduir fins a Espanya. De la visita a Barcelona, recorda sobretot Montserrat: va demanar a la Moreneta que li publiquessin una novel·la que estava escrivint. Amb un somriure, diu que potser va ser la Moreneta, la que li va xiuxiuejar la frase més famosa que la defineix: "Escric per venjar la meva raça". Efectivament, la va escriure poc després al seu diari íntim. No és l'únic moment que va fer somriure l'audiència. Quan parlava de la seva manera d'escriure, que ella defineix com a "plana", perquè no hi vol floritures sinó que sigui el més a prop possible de la realitat, va recordar el periodista Bernard Pivot. "Un dia, al seu programa, parlava d'un llibre i va dir "Quina cosa tan ben escrita, que bonic!" I jo pensava, per què ha de ser ben escrit i bonic, un text? No és el que vull, jo. Evidentment, les vegades que em va convidar, no em va dir mai aquesta frase!"

El temps va passar volant. Jo, que estava molt nerviosa abans de començar, vaig poder gaudir d'una dona lúcida i generosa. Quan me la van presentar, ens vam adonar que anàvem vestides igual: de negre i amb vambes blanques. Ens va fer gràcia: "És una connexió!", em va dir. Els minuts finals, van ser per al públic. Una noia li va demanar si podia definir què era per a ella la passió. "Però si he fet un llibre de 77 pàgines que ho explica, Pura passió!" Més riures. "Reconeixes la passió quan la sents", va acabar dient. Més aplaudiments, llarguíssims, que ella va rebre, modesta, una mica encongida: "Moltes gràcies, estic molt contenta d'haver vingut".