BarcelonaSi hagués d'explicar a algú qui era Bernard Pivot, que va morir aquesta setmana amb 89 anys, li explicaria que era un gratador de caps. Així és com descrivia la feina que feia al capdavant d'Apostrophes, el programa literari que va presentar del 1975 al 1990 a la televisió francesa. Hi van passar desenes d'escriptors, com Marguerite Duras, Simone de Beauvoir, Georges Simenon, Aleksandr Soljenitsin o Vladimir Nabokov (la seva entrevista és mítica: Pivot li preguntava de tant en tant si volia més te, i l'autor rus es feia omplir la tassa, però de whisky, que és el que hi havia a la tetera!). Cada divendres, en prime time, reunia davant el televisor entre un i tres milions d'espectadors –depenia, explicava ell, de si feia un programa més o menys intel·lectual– i les llibreries tenien una taula amb els seus recomanats, que eren els més venuts. Quan es va acabar, va fer altres programes, com el Bouillon de culture, però Apostrophes es manté com un programa de referència, igual que Pivot, un home molt respectat i estimat a França, que va arribar a tenir gairebé un milió de seguidors a X.

Suposo que, precisament per això, i víctima també de la meva admiració, estava nerviosa quan el vaig entrevistar, el 2016, a Barcelona. No calia: a més de ser pràcticament un savi, Pivot era una persona molt agradable i un conversador generós i atent (és clar). La lliçó de periodisme que em va donar en mitja hora encara em serveix les estones que perdo la fe en l'ofici. Era un home que creia en l'escolta, que posava els convidats al centre, que es preparava a fons les entrevistes i que sempre s'exigia més. Volia fer llegir els francesos, ho deia clarament, i per això aquesta idea de gratador de caps. "Volia gratar el cap dels teleespectadors perquè la sang els circulés més de pressa per les neurones, perquè els escriptors els atraguessin més. També havia de gratar el cap dels escriptors perquè responguessin amb claredat i passió les meves preguntes. I jo també em gratava el cap per treballar més, per trobar preguntes originals que permetessin als escriptors expressar-se de la millor manera davant dels teleespectadors". Pivot reivindica la passió dels escriptors, però jo diria que era la seva pròpia passió, evident, el que encomanava les ganes de llegir: volies sentir el mateix que ell transmetia. El periodista francès no havia estat sempre tan lector. A casa seva, de petit, només tenien dos llibres: les faules de La Fontaine i un diccionari, que no parava de llegir, prenent apunts sobre les paraules noves que aprenia. No va parar mai de consultar el diccionari, li agradava saber l'ortografia, l'origen de cada paraula: cada dia en buscava alguna, i és que ell deia que són les nostres amigues més íntimes.

Quan va haver de posar-se a treballar, ell volia anar a L'Équipe, un diari esportiu, però no hi havia vacants, i va acabar fent una entrevista per al Figaro Littéraire, que no va començar gaire bé: "L'examen va ser un desastre. Jo no sabia res de llibres. Una cosa sorprenent que recordaré sempre és que em va preguntar si havia llegit Memòries d'Adrià, de Marguerite Yourcenar. Ni tan sols n'havia sentit a parlar! I vint anys després li vaig fer una entrevista als EUA per a la televisió pública francesa". Afortunadament, i amb la promesa que els pares de Pivot li podien aconseguir bon vi del Beaujolais, el director del suplement el va contractar. La resta, ja és història. Moltes gràcies per tot, monsieur Pivot. DEP.