No hem pogut acomiadar-nos com ell volia. Ens havia citat dissabte als amics a la seva casa de Gelida per a l’últim adeu. Ha quedat pendent una abraçada, un darrer mot de confort: el que ens havies de donar tu a nosaltres. Te’n vas amb la mirada espurnejant, havent assaborit la vida fins a l’últim alè.

Alcem una copa de vi per tu, Àlex! Per la teva elegància d’arrel noucentista, pel teu esnobisme amical i casolà, pel teu còctel personal de lletres, pintura i música propi d’un clàssic contemporani. Has estat un senyor eternament jove. Has tastat el fràgil poder de la cultura. Has posat passió, saber, raons i convenciment en cada tria literària, en cada pintura apadrinada, en els poemaris i els dietaris, en els paisatges i les ciutats, del Berguedà al Matarranya i a Menorca, de Barcelona a Venècia. Has estimat, ajudat, encoratjat i acompanyat moltes vocacions. La teva vocació creadora ha estat caminar en companyia. Has furgat endins de la cultura catalana per projectar-nos enfora. Has estat un pont interior entre llengües, disciplines i ideologies. Pujolista i maragallià.

Elitista civilitzat i nacionalista cosmopolita, has tingut una gran empenta cultural, ens has enlairat. Has anat per davant. La caiguda de to del país dels darrers temps t’ha ferit. Ens deixes escrita la teva pulsió íntima i la teva curiositat universal. El teu llegat és el de la feina ben feta i el de l’ambició culta. Quedem una mica orfes i tristos. Plegues massa d’hora, amb massa projectes bullint al cap. En pau descansis, amic e amat.