Durant molts estius he esmorzat, dinat i sopat amb aigua de Vilajuïga. Des de Palau-saverdera, era un cop de cotxe anar al poble veí, amb la caixa verda d’ampolles reciclables, i canviar-la per una de nova al mateix recinte on brollava i s’embotellava, una mena de balneari decadent i casolà, amb uns jardins que intuïes que dècades enrere havien tingut una vida agradable. Tot això es va acabar el 2017: el centenari negoci va tancar aquell juny. A casa encara vam conservar una caixa que, esclar, va durar poc. Aquest serà el cinquè estiu sense aigua de Vilajuïga, que sortosament va renéixer aviat de la mà dels empresaris Grifols, però convertida en producte de luxe: 2,6 euros el litre. La seguim bevent, esclar, però en ocasions especials.

Cristina Masanés, de la mà de l’editorial Gavarres, és l’autora del llibre Vilajuïga, l’aigua, que explica la seva història i resurrecció. Amb pròleg de Rafel Nadal i epíleg de Ferran Adrià, és un relat amb final feliç, quasi miraculós, dels que passen poques vegades en la vida real. Si l’empresari Víctor Grífols no s’hagués commogut pels plors de Francina Compte a TV3 quan es va anunciar la fi de l’establiment, la popular aigua mineral i medicinal amb un toc lleuger de gas i un gust inconfusible tornaria a circular només subterràniament pels darrers contraforts pirinencs del Cap de Creus, a la serra de Verdera.

La primera anàlisi científica data del 1903, de la mà del pioner doctor Benet Oliver-Rodés. El 1902 Ramon Margineda, un ambiciós i espavilat agent de duanes de Portbou procedent de Cardona i casat amb una noia de Vilajuïga, Carme Pla, havia adquirit els terrenys d’on sorgia l’aigua. El permís per a la comercialització va arribar el 1904. A les etiquetes s’hi va dibuixar el castell de Quermançó, el de la llegendària comtessa que només menjava el moll de l’os, cosa que la va portar a la ruïna: "Si hagués sabut que el pa amb tomàquet era tan bo, encara seria la comtessa del castell de Quermançó". Potser el moll de l’os el combinava amb aigua de Vilajuïga, no?

Amb parada de tren al poble, en aquells inicis del segle XX aviat va començar a arribar gent benestant a prendre aigües, sobretot a l’estiu, tot i que el balneari inicialment projectat mai es va arribar a fer. En paral·lel, s’iniciava la venda amb èxit arreu del país i més enllà. El 1915, a Vilajuïga, a més d’un Gran Hotel Central (seria bombardejat i destruït durant la Guerra Civil), ja hi havia quatre fondes. El 1917 Aigua de Vilajuïga patrocinava la primera Volta a Catalunya d’automobilisme i el 1929 s’anunciava als tramvies de Barcelona i a l’Exposició Internacional.

Ficada en caixes de fusta, es transportava primer en vaixells i anys després en tren. La publicitat remarcava els seus beneficis per a l’estómac, els ronyons i el fetge. Els primers anuncis els va concebre Antoni Utrillo, al qual va rellevar l’italià Leonetto Capiello, autor de campanyes per a Cinzano, Campari, Nestlé o Toblerone. Dalí la bevia habitualment i anys després l’editor Jaume Vallcorba n’era un consumidor devot. Pla, més donat a l’alcohol, tanmateix també l’elogiava.

Els envasos de vidre retornables es van mantenir en l’època del plàstic. L’envàs actual, a càrrec de l’estudi MOS, va guanyar el 2020 un premi Delta de disseny industrial. Totes les instal·lacions han estat renovades i ampliades, en un subtil diàleg entre tradició i modernitat. El nou pou és a 72 metres de profunditat i a l’antic pou gran s’hi ha fet una cripta amb auditori, l’Espai Misteri.

Però quin és el misteri d’aquesta aigua? Lleugerament picant, com d’agulla, sense gas afegit, surt a una temperatura constant de 16 graus. Amb un punt de salada i ferruginosa, també conté petites quantitats de potassi, sodi, fluor i liti, minerals que fan que sigui diürètica, i molt calci i magnesi, que ajuden a enfortir l’esquelet. Tasteu-la, i ja em direu què.