Eugeni Casanova (Lleida, 1958), periodista, filòsof, doctor en filologia catalana i viatger, acaba de publicar Els gitanos catalans a França a Pagès Editors. Amb aquesta temàtica va conformar la seva tesi doctoral. I ara tenim la sort que ja està a la venda. El llibre d’Eugeni Casanova, com tots els seus, és aclaparador, total. Et passa per damunt com una mena de buldòzer encaminat a deixar ben clar el que et vol dir. I, per fer-ho, ja t’ho diu d’entrada. “Viatger incansable -et diu-: això que t’explicaré no és fruit de cap debat acadèmic. Ho he viscut. Ho he vist. Ho he sentit”. I aquí en teniu el resultat, que tot sol crida l’atenció sense haver de donar gaire opinió. Una mica semblant al seu treball impressionant publicat fa tretze o catorze anys, també a can Pagès, Viatge a les entranyes de la llengua, una descripció sobre el terreny de la realitat de la nostra llengua. La qüestió era més delicada i aquí sí que s’hi va ficar de ple, donant opinió (la llengua està molt més malament del que el discurs oficial vol reconèixer).
Fidelitat lingüística
Els gitanos catalans de França ens descobreix una realitat no pas amagada sinó directament desconeguda. La història de la pervivència del català, amb tota la voluntat, per part dels gitanos escampats per França ens demostra que una llengua sobreviu perquè els seus parlants volen parlar-la. Aquests gitanos francesos (sovint, de generacions) provenen del Principat, del Rosselló, i han mantingut el català com a signe diferenciador. De fet, en molts casos, ni tan sols són conscients que parlen català, diuen que parlen gitano, per diferenciar-se dels francesos, que parlen paio. A Perpinyà, avui en dia, els únics que parlen català amb normalitat són els gitanos. I d’aquí unes quantes generacions (tot i que Casanova remarca que comencen a patir els efectes de l’aculturació) potser seran els únics que el parlaran, en general. La consciència lingüística és bàsica, però no n’hi ha prou. Tenim l’exemple d’Irlanda: la independència va arribar-hi massa tard. Els anglesos ja l’havien devastat culturalment. I la situació de la llengua irlandesa ja sabem quina és: simbòlica, mantinguda en vida de manera gairebé artificial i folklòrica. Gran feina, com sempre, la d’Eugeni Casanova.
