ELS LLIBRES I LES COSES

Tota la saviesa (filosòfica) de Montaigne

Tota la saviesa (filosòfica) de Montaigne / WIKIPEDIA Zoom

Montaigne és inesgotable. En el seu jo expressat als Assaigs hi cap tota la humanitat. Jaume Casals, filòsof i rector de la UPF, es capbussa a ¿Qué sé yo? (Arpa) en la filosofia del perigordià, d’aquell home que va escriure’s per ser. D’entrada hi troba la voluntat de l’autor de deixar sempre “espai a la interrogació”, a més de “precaució ideològica, apertura a la vida i capacitat de supervivència en el desordre”. La manera de pensar (o de pensar-se) de Montaigne demana temps: per això Casals el relaciona amb el verb boví rumiar, que seria, en paraules de Pascal, la seva capacitat de dubtar del dubte. O de ser “superficial per profunditat”, com va dir Nietzsche dels presocràtics. “La no-filosofia de Montaigne és una ontologia, una lucidesa als límits del saber que aposta per l’experiència”, precisa Casals.

¿Estoic, escèptic o epicuri? Una mica de tot, amb més o menys èmfasi segons el moment vital. Tendeix més a l’escepticisme -fuig de qualsevol dogma polític, moral o teològic-, però recolzat en el coixí del dubte no renuncia a les altres escoles de la filosofia grega. “No és contradictori, sinó tot el contrari”, escriu Casals, que alhora el veu tan físic com metafísic (bé, més físic, gens aristotèlic): Montaigne, en tot cas, es nega a considerar l’home com a ésser escindit, l’entén (s’entén) com un tot, esperit i carn perfectament imbricats. És tan naturalista com humanista. El mateix podem dir sobre les dicotomies paraula-cosa o pensament-acte. Busca l’harmonia dels contraris. Tot va plegat i barrejat en el seu món “ondulant” (avui, amb Bauman, en diríem “líquid”, oi?), en moviment perpetu, com els Assaigs. Sempre a la recerca, diu Casals, de “reconciliacions: del jo amb els altres, de l’escepticisme amb el coneixement, de la guerra religiosa amb la pau política, de la fortuna amb la llibertat, de la gramàtica amb les coses de la naturalesa, de la multiplicitat amb la forma”.

Filosofar és aprendre a morir, com aprèn molt d’hora Montaigne amb la desaparició del seu amic de l’ànima Étienne de la Boétie als 33 anys (l’edat de Crist). I és aprendre a viure, a ser lliure, per exemple, respecte la idea de Déu: Casals creu que no hi ha lloc als Assaigs per al que no existeix, és a dir, per a Déu. Sí que hi ha lloc, en canvi, per a la fe en Déu, perquè la fe és una cosa que existeix. En política és un tolerant conservador, perquè, segons Casals, creu en la llibertat de consciència però alhora creu que la llibertat de consciència fomenta la divisió. I és també un republicà d’esperit però monàrquic pragmàtic.

Un últim apunt aclaridor: “Les coses són el fet de no ser mai exactament la mateixa cosa. Aquest és el seu límit, el seu sentit. I el mateix és la paraula. Per això la paraula de Montaigne es contradiu però no contradiu la veritat [...] És una paraula antiga, una paraula de respecte”.