UN TAST DE CATALÀ

¿‘Tastar’ i ‘emprovar’ no són dues maneres de ‘provar’?

Un dels dogmes escrits del “català correcte” és que el verb probar equival en català a provar, tast ar i emprovar en funció de què sigui allò que “sotmetem a certes experiències per apreciar-ne el que val, per veure si va bé, si és com cal”. Si és beguda o menjar, tas tar. Si és roba, emprovar. Si són altres coses, provar. I un lament molt justificat és que el polivalent probar va fent que tastar i emprovar desapareguin.

Estant-hi completament d’acord, i instant-vos a fer el màxim ús de tastar i emprovar, no puc evitar tenir la impressió que no hi ha una relació del tot excloent entre els tres verbs, i que provar -per tabú que això pugui resultar entre els puristes- té un sentit més genèric, més ampli, i és, per tant, susceptible de ser utilitzat com a hiperònim de tastar i emprovar.

Els ideals de precisió, riquesa i genuïnitat justifiquen de sobres que potenciem tastar i emprovar. Però si a algú se li escapa provar una sopa o provar(-se) un jersei -una forma admesa pel Diccionari normatiu valencià -, ¿ha de pensar que no té sensibilitat lingüística? Observem què passa en altres llengües. En francès tenim, essayer i goûter, i en anglès to try, to taste i to try on. I tot i que goûter i to taste tenen el sentit específic de tastar, això no sembla que impedeixi a un francès o un anglès recórrer a essayer o to try per degustar menjars o begudes, encara que en certs contextos pugui resultar més inexacte o ambigu.

Passa, però, que com que el català en totes les bugades hi perd llençols, tendeix a posar-se a la defensiva, amb tendència a la intransigència, quan veu en perill les seves singularitats. És comprensible com a actitud i aconsellable com a recomanació, però no sé si legitima l’ús de l’etiqueta incorrecció. Una frase com “Aquest nen no prova les verdures” a mi no em resulta detonant en un registre col·loquial i hauria de poder conviure amb el més estàndard “no tasta”, que mereix, sens dubte, ser discriminada positivament.