HE LLEGIT NO SÉ ON

Sobre confinaments perimetrals

Anna Ballbona / FRANCESC MELCION Zoom

Sortir de casa per parar esment en els arbres i en els carrers de sempre

“¿Per què me’n vaig a Sèrbia o a Hong Kong si no conec el territori que s’estén a un quilòmetre de casa meva?”. S’ho pregunta l’escriptor catalanomexicà Jordi Soler en el llibre Mapa secreto del bosque, publicat el setembre del 2019 per Debate. Un assaig que propugna un retorn a la naturalesa i a activitats primitives per assolir la integració dins l’engranatge còsmic. Un assaig que es llegeix amb ulls diferents d’ençà que la pandèmia ens ha obligat a tancar-nos a casa i a explorar si us plau per força el paisatge més immediat. “Com a antídot enfront del gran desplaçament, s’ha d’optar pel microdesplaçament, aconseguir un mapa el centre del qual sigui casa nostra –escriu Soler–. Partint del centre, s’ha de traçar un cercle amb un radi de dos quilòmetres. Per a qui viu a la ciutat, totes les coses que necessita caben en un cercle d’aquesta dimensió”.
Sembla un d’aquells plans de contenció del coronavirus que s’acaben filtrant a la premsa abans d’hora, però aquí no hi ha restriccions sinó recomanacions: Soler ens esperona a emprendre microviatges fixant-nos en les esquerdes, en les taques, en els reflexos dels bassals; habitant el silenci entre una casa i una altra, entre un arbre i el mur que delimita un jardí. Potser descobrirem, diu, que aquesta és la manera de treure el cap a l’altra banda de la realitat. Potser es tracta de contemplar la otredad en el món de cada dia, com suggeria Octavio Paz. De buscar les meravelles quotidianes, com proposava el surrealisme. Refugiar-nos en un bosc literal o metafòric (podem replegar-nos al despatx, al metro, al llit) vol dir apagar el mòbil i mantenir-se escèptic i crític: “El veritable senyal apareix quan no hi ha internet, quan ens despullem dels additaments electrònics i ens posem a rebre senyals sense més antenes que els cinc sentits”.

Jordi Soler explica que, en comptes de córrer pel carrer, en comptes de fer spinning o ioga o zumba al gimnàs, ell se’n va al Tibidabo. “En lloc d’aquestes rutines, molt respectables però dolorosament gregàries, que practica la gent per mantenir-se en forma, jo pujo la mateixa muntanya cada dia amb en Camarón [el seu gos], però sempre intentem inventar una ruta diferent”. Això ho va escriure sense imaginar que una emprenyadora pandèmia global faria tancar els gimnasos i convertiria Collserola en un nou escenari de conductes gregàries.

Quan més enllà del món conegut només hi ha boira i confusió

Em deuen estar traumatitzant les mesures de control de la pandèmia: no puc no pensar en els confinaments perimetrals mentre llegeixo No soc aquí, d’Anna Ballbona, la novel·la guardonada amb el Premi Llibres Anagrama d’aquest 2020 estranyíssim (l’estranyesa, un altre tema central del llibre). La Mila, la narradora, evoca el seu primer record d’un tren: “Me n’ha quedat l’impacte de la primera expectació per sortir dels límits coneguts, de les fronteres minúscules, del mapa marcat i apamat que per mi eren el barri, l’autopista i el poble”. Aquella nena acabaria viatjant força més enllà, a diferència del seu pare: “Els límits de casa eren claríssims. És tot el que quedava fora d’aquests límits el que era confús, boirós. I pel meu pare ho continua sent. Tarragona no sap si cau amunt o avall; Sevilla podria ser a dos-cents quilòmetres o a quatre mil; i Londres podria haver-se instal·lat en un altre continent. El món exterior li resulta una forma inescrutable, com de balena morta trobada a la riera del poble”.


Avui el món de fora és una balena en un safareig i l’estranyesa ha deixat de ser estranya. Jordi Soler (Veracruz, 1963) i Anna Ballbona (Montmeló, 1980) han estat convidats a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, que se celebrarà del 28 de novembre al 6 de desembre. Hi faran acte de presència de forma virtual, quin remei, ara que els avions transatlàntics tornen a semblar ciència-ficció i estem condemnats a fer vida al voltant de casa.