Sempre que treballa en una nova novel·la, Jordi Soler es lleva a les cinc del matí, l’hora en què se sent “més fresc”, i escriu amb les intermitències necessàries fins al migdia. Així han nascut els dotze llibres de narrativa que ha publicat fins ara, des del seu debut, Bocafloja (1994) -escrit a Mèxic-, fins a Ese príncipe que fui, passant per La fiesta del oso (2009), traduït a l’alemany i al francès i mereixedor del Prix Littéraire des Jeunes Européens 2011.

La seva última novel·la arrenca amb el segrest de Xipaguazin, una de les filles de Moctezuma II, per part del capità Don Juan de Grau, baró de Toloriu, l’any 1520. Instal·lada a la petita localitat dels Pirineus, la parella -a la qual fa companyia un nodrit seguici asteca- acaba tenint un fill. Quatre segles i mig més tard, en plena Espanya franquista, el fill del propietari d’una fàbrica de conserves té una revelació que li canviarà la vida: ell, Federico de Grau, és l’última baula de la dinastia imperial dels Moctezuma, que s’ha anat reproduint al llarg dels anys. A partir d’aquí, el personatge s’enriquirà venent condecoracions a la noblesa i l’aristocràcia espanyola aprofitant l’ exclusiu llinatge. Fins que el seu destí prengui un nou rumb que el portarà fins a una cabana de Motzorongo, a Mèxic.

Fa quatre anys publicava Diles que son cadáveres, on explorava la bogeria del poeta Antonin Artaud. El 2013 donava a conèixer Restos humanos, on un periodista investigava un predicador amb túnica blanca, sandàlies, cabellera i barba. En la seva nova novel·la hi tenim la filla d’un rei que embogeix i un home que molts anys després es converteix en el seu últim descendent.

En totes tres novel·les hi apareixen bojos amb graus diferents de bogeria. No ha sigut una decisió voluntària, ha anat així. És comú en tots tres llibres que hi hagi personatges amb patologies... A més, tots tres acaben desplaçant-se d’un lloc a un altre, perseguint la seva bogeria.

El narrador d’ Ese príncipe que fui és un home d’uns 50 anys que rastreja els Pirineus, convençut que a prop de Toloriu hi ha amagat el tresor de Moctezuma.

És un banquer retirat que té la sort que molts dels seus clients li deuen favors. Quan es retira i comença a perseguir els orígens de Moctezuma i busca el lloc on podria haver-hi el tresor, tothom li facilita la feina. Els banquers són com els capellans: tothom els confia els secrets i ells no els poden explicar.

Com passa en altres llibres seus, el narrador se li assembla.

M’agrada aquesta proximitat. És una distància des de la qual em sento molt còmode per explicar una història. Vaig començar a interessar-me per una de les filles de Moctezuma II, Xipaguazin, una vegada que vaig anar a parar a Toloriu i que em vaig fixar en una placa de la parròquia del poble on ella sortia esmentada. Més endavant vaig tenir notícia de la irrupció del príncep Federico de Grau Moctezuma a la Barcelona de la dècada dels 60. Després de trobar aquestes dues veritats històriques que s’assemblaven tant a la ficció no podia fer res més que escriure una novel·la.

Es distancia de la narrativa històrica més comercial.

Les novel·les omplen forats de la història. Aquí tenia alguns elements que havien sigut reals, però la resta és ficció. De Federico, l’etapa que més m’agrada és la mexicana, la que passa a Motzorongo, a la mateixa selva on jo vaig néixer. El príncep conserva la dignitat teatral de la noblesa, i viu les seves circumstàncies amb molta dignitat.

Què se’n va fer del Federico de carn i ossos?

Se li va perdre la pista a Andorra. Federico va ser un precursor de les desaparicions andorranes recents. El mes que ve presento la novel·la a Mèxic: ¿i si resulta que, tal com jo he imaginat, encara hi viu i em ve a saludar?

¿Diria que el seu és un llibre menys irreverent que altres de les novel·les que ha escrit?

Hi ha una mirada crítica sobre diversos territoris. Amb l’aristocràcia, la noblesa i la monarquia, per exemple. Durant els anys de dictadura, Franco anava repartint títols nobiliaris... Només calia que fossis un criador de cavalls que se sabia posar bé davant l’aristocràcia. També hi ha una mirada força bufonesca del narrador sobre la identitat, un aspecte que comparteixo. Hi ha un fenomen que m’apassiona, i és l’orgull que sent algú per haver nascut en un metre quadrat de terra per pur atzar. Els mexicans trasplantats a Toloriu busquen mantenir la puresa a qualsevol preu...

Uns quants s’acaben instal·lant al barri del Sacromonte, a Granada, i allà s’entenen amb el col·lectiu gitano.

Hi ha un mínim mestissatge. La novel·la va d’això, també. Tot arrenca amb aquell punt de trobada entre els conqueridors espanyols i el món prehispànic a Mèxic.

¿El primer tram del llibre, el que passa al segle XVI, va ser el que més li va costar d’escriure?

Sí. La meva font és Historia verdadera de la conquista de la Nueva España, de Bernal Díaz del Castillo. És un llibre ple d’escenes que no sabem si són reals o no, com aquelles descripcions dels sacerdots amb els cabells pentinats amb sang. Acostar-me a l’època era difícil, perquè se n’ha parlat molt, i s’ha dit pràcticament tot. Una de les poques coses que quedava per explicar era la translació del món prehispànic als Pirineus catalans. És el que he fet jo.