Els verbs acudir i ocórrer tenen sentits diferents però coincideixen en una accepció: la de “venir al cap una idea” o, dit en un estil més noucentista, “oferir-se sobtosament a l’esperit”. Tant se’ns pot ocórrer un idea com se’ns pot acudir. Fins a l’aparició del DIEC2 (2007), això no era així: normativament, les idees se’ns acudien però, alerta!, ens ocorrien.

Amb aquest sentit, acudir i ocórrer formen part del grup de verbs psicològics, com agradar, que exigeixen un pronom feble (en datiu) que representi el subjecte psicològic. No diem “Agrada molt la música” sinó “Li agrada molt la música”. Però el verb en si pot ser, o no ser, pronominal. No ho és agradar i sí que ho és acudir-se. Per això diem “No li agrada” i “No se li acut”.

En l’evolució del català molts verbs d’aquest tipus han passat a ser pronominals. Albert Jané, en un article publicat a l’ Avui el 1983, ja afirmava que ningú deia “Li ocorregué una solució” -com recollia el DIEC1 i encara recull el diccionari de l’Enciclopèdia- sinó “Se li ocorregué una solució”. Aquesta segona forma, que també avalava Ruaix, ja és normativa -com hem dit- des del 2007.

“Doncs jo no ho penso dir mai: diré sempre se m’acut ; se m’ocorre em sembla castellà”. I jo faré el mateix, apreciat lector que m’interpel·les. Em moriré dient se m’acut. Ni tan sols diré se m’acudeix, per més que sigui correcte. Però, al mateix temps, crec que se m’ocorre ha de ser una forma disponible en català correcte.

El català normatiu no pot quedar restringit al català que ens dicta el purisme. I això fa molt necessari posar al dia el castellà-català de l’Enciclopèdia -molt consultat a través del portal Optimot-. Allà ocurrirse ( venir al pensamiento ) és només acudir-se, passar pel cap. I ocurrencia ( idea, salida ) és només pensada, sortida, acudit. Però en l’accepció 4 del DIEC2 ocurrència vol dir “pensada enginyosa, aguda”, un sentit que no coincideix amb el d’ acudit i que permet als mitjans catalans traduir més fidelment la retòrica de Rajoy.