L’ESCUMA DE LES LLETRES

Record d’Amos Oz

Obrim l’any nou recordant l’acabat de traspassar Amos Oz mitjançant una de les seves novel·les més personals i alhora menys conegudes: El meu Mikhael (La Magrana, 2010, traducció d’Eduard Feliu). Es tracta d’una novel·la psicològica narrada per la Jana, una jove apassionada i fantasiosa incapaç d’adaptar-se a la realitat de la seva pròpia vida, normal i corrent, i a la del nou estat d’Israel. Una Madame Bovary israeliana. Amb el pessimisme vital de la protagonista, Oz retratava la incapacitat, després d’haver participat ell mateix en dues guerres contra els àrabs, d’arribar a un acord que garantís l’estabilitat del nou estat d’Israel. L’acció se situa a Jerusalem, entre la fundació de l’estat a la fi dels 40 i el seu assentament deu anys més tard. La temperamental i imaginativa protagonista és incapaç d’adaptar-se a la conjuntura històrica que demana homes i dones capaços de convertir, per exemple, un desert en regadiu, o d’estar en permanent alerta de supervivència i alhora crear un estat democràtic de tipus vagament igualitari.

Quan l’amor és com la vida

La vida li va a la contra, i després de diverses crisis personals acaba per acceptar que ha d’apartar-se i dedicar-se simplement a contemplar-la. A El meu Mikhael l’autor prescindeix significativament dels àrabs. Es parla sovint dels anglesos, l’última administració colonial a Palestina, derrotats i gairebé expulsats, referència imprescindible d’una nova èpica per a una població que creava un nou estat dia a dia. Els àrabs, però, sols apareixen en forma d’esments a pobles abandonats, a referències toponímiques o en la imaginació de la protagonista, que recorda el somni infantil de ser princesa i tenir amb ella els seus dos amiguets palestins. L’acció transcorre en un món a la defensiva, barreja de tradició i modernitat, en el qual es fa difícil digerir l’allau de nous membres procedents de tot el món arribats per inventar-se una nova pàtria, on la seva seguretat penja d’un fil i l’enemic sempre està a l’aguait. Una narració, com totes les d’Amos Oz, imprescindible per acostar-se a la realitat de Palestina des de la perspectiva d’un lluitador infatigable per la pau. Val la pena.