OBRO FIL

Pistes, no respostes

L’escriptora britànica Jeanette Winterson ha passat per Barcelona i ha deixat clar que no cal parlar de narcisisme, pessimisme i autocompassió per ser una estrella de la literatura internacional, sinó que posar èmfasi en la generositat, l’optimisme i la curiositat pel món que ens envolta té molt més interès i, n’estic segura, genera més lectors. Gràcies, Jeanette! Si no hi vau poder assistir, recupereu la xerrada inspiradora que va mantenir amb Bel Olid al CCCB o la magnífica entrevista que li va fer Anna Pérez Pagès a Betevé, així com diverses entrevistes que va donar a mitjans escrits: aquí va ser la Sílvia Marimon qui li va fer parlar d’intel·ligència artificial arran de la seva última novel·la traduïda, Frankissstein. En totes hi trobareu un denominador comú: qui respon és algú apassionat, curiós, que es fa preguntes tota l’estona i que afirma que els llibres serveixen per donar pistes perquè la gent navegui com pugui pel món, però no respostes pretensioses que l’alliçonin sobre què ha de pensar. Quan una escriptora contesta que la urgència d’escriure no li prové de la vanitat sinó de l’esperança en el canvi, si més no renova la fe en aquesta professió. Això sí que és feminitzar-la, i seriosament.

Winterson, a més, va reivindicar una altra cosa que no és tan habitual avui: la responsabilitat pública de l’escriptor com algú amb el privilegi de tenir una veu i més temps que la majoria dels mortals i que, per tant, s’ha d’esforçar per pensar sobre les coses que passen al món i explicar-les a través d’aquesta plataforma. Em va agradar també la defensa poc tòpica de la literatura com a activitat no elitista i simbiòtica. No elitista, perquè no hi ha res que estigui més a l’abast de tothom que escoltar les veus del passat per mirar de solucionar els enigmes del present, i simbiòtica perquè, segons va explicar, la lectura que fan els altres dels seus llibres la fa canviar a ella. Creure que la lectura -i la crítica literària!- serveixen per estimular els escriptors i per fer més rics i complexos els llibres és propi de qui entén l’art com una expressió més veïna de la generositat que de l’egoisme, algú que confia que sempre hi haurà algú a l’altra banda del fil abans de llençar-lo en la foscor.