AIXÒ NO CAL DIR-HO

Pinotxo obre els ulls

Pinotxo obre els ulls Zoom

Cada generació té la seva manera de tornar a l’escola. Una malenconia que només ells i elles saben comprendre plenament. I per vivències com aquestes es reconeixeran secretament tota la vida. La generació a la qual pertanyo la va caracteritzar un món industrialitzat. Es tornava a l’escola sota els fils de la llum crepitant i deixant a banda, quan era possible, el fang dels primers aiguats de setembre. Amb el retorn a l’escola canviaven els colors del cel i de la terra. I com que els dies es posaven més tristos, no calia així que entristíssim nosaltres. Aquella voluntat de ser-hi de la pluja era compensada (o potser refutada) per una absència dels pares. S’aprenia així que els camins es fan tot sol. Més tard, els pares portarien els fills en cotxe fins a la porta del col·legi, uns altres camins. Amb Pinotxo no m’hi identificava per la por, o per la prohibició, de dir mentides, sinó per la manera d’anar al col·legi. També Pinotxo anava sol a l’escola, i el camí estava ple de perills (el gat i la guineu) i, fins i tot, pot ser que un mal dia Pinotxo no arribés al col·legi perquè li venia més de gust anar-se’n a jugar a qualsevol lloc.

De la mateixa manera que Geppetto va vendre la seva humil pellissa per comprar un abecedari a Pinotxo, els nostres pares dipositaven les esperances i venien la força de treball per comprar-nos la cartera i la goma d’esborrar. Anar al col·legi era de pobres. Encara més, era la salvació dels pobres. Aquests dies han estrenat als cinemes una nova versió del famós conte de Collodi, ara amb Roberto Benigni fent de Geppetto (ja el recordava a la pel·lícula més aclamada, La vida és bella ). La de Pinotxo és una història sinistra: al final mor penjat d’una forca. El que passa és que quan Collodi va acabar així el conte, molts nens que llegien aquest fulletó li van escriure per demanar-li que el salvés, i llavors va escriure més del doble de capítols nous. La intenció de Collodi era advertir que pel mal camí no hi ha redempció. Però després va admetre que la vida ensenya i que l’amor d’un pare és una força fonamental. Això és el que he volgut donar a entendre abans al dir que Benigni ja havia fet de Geppetto a aquella altra pel·lícula, també sinistra per molt que intentem tancar els ulls.