ELS LLIBRES I LES COSES

Pere Calders: la llibertat de somiar tocant de peus al cel

Un quart de segle després de la mort el recordem amb una antologia que podeu aconseguir aquest dissabte i diumenge amb l'ARA

Pere Calders: la llibertat de somiar tocant de peus al cel / FRANCESC MELCION Zoom

Pere Calders (1912-1994) era un somiador que llegia quatre diaris al dia, un home de fantasia que tocava de peus a terra, un notari dels somnis. De tarannà escèptic, irònic i individualista, se sentia fermament compromès amb coses essencials: la llengua, la llibertat, la justícia... La guerra el va agafar jove, just després de publicar el 1936 la seva primera novel·la. Després de vint-i-tres anys a l’exili mexicà, el 1962 va tornar a Catalunya, on va topar amb la moda del realisme històric: “Costa d’imaginar un realisme ahistòric”, bromejava. Van passar uns anys fins que no se’l va reivindicar. Ara, un quart de segle després de la mort, el recordem amb una antologia d’una setantena d’articles periodístics (en va escriure més de dos mil) -i alguns contes- a cura de la seva neta Diana Coromines. Es titula Pere Calders, sobre el feixisme, l’exili i la censura (Rosa dels Vents), i la podeu aconseguir aquest dissabte i diumenge al quiosc amb l’ARA.

En Calders, podia més la imaginació que la ideologia, cosa que queda perfectament clara en la sèrie d’articles dels anys 60 en defensa de l’evasió no realista, en resposta als postulats literaris marxistes de Joaquim Molas. Calders veu la capacitat de fantasia com una cosa absolutament real: “No queda clar que uns peus descalços sobre una terra amb una mica de fang i una mica de brutícia representin el realisme, i que els somnis que poblen el cap -d’altra banda, ben real-, situat més amunt, o més enlaire, representin la ficció”. Reclama, doncs, el dret de “tocar de peus al cel amb una novel·la als dits [...] que no sigui una prolongació del diari”. Veu, a més, sospitoses dosis d’invenció en el suposat realisme, que a vegades tomba cap a una “rara protesta contra la realitat”. Reivindica “la tendresa, la poesia i l’absurd, tot tan real i tan humà”, sense oblidar la sàtira, la fantasia i l’humor, i se sustenta en autors com Saul Bellow, William Borroughs, Dürrenmatt i un jove Umberto Eco. Reclama, finalment, “una total llibertat per al somni”. Fantàstic, oi?

No és, deia, un home ideològic. Fuig del políticament correcte. No vol cotilles per pensar o per imaginar. “Vaig renunciar tant a redimir l’indi com a trobar-li totes les gràcies”, responia quan se l’acusava de racista per la novel·la sobre els indis mexicans L’ombra de l’atzavara (premi Sant Jordi del 1967). “El meu racisme ni tan sols arriba a l’etapa de projecte”. Una acusació que, quan es projectava sobre els catalans, agusava el seu enginy: “En qualsevol lloc del món són forasters permanents aquells que s’entesten a ser-ho”. Com a exiliat, sabia de què parlava. Per això, més que anar contra els immigrants, desitjava que la gent no hagués d’emigrar. I era, en tot cas, dels qui no creu en una raó absoluta, sinó en “moltes raons”, en molts tipus de persona, en el valor de la diferència, en la necessitat de conservar una certa ingenuïtat genuïna i de continuar creient en la humanitat. Per això, davant el que amb humor definia com la Internacional del Mal Humor, tirava de la ironia d’un amic que un dia li va dir: “No sé si l’home ve del mico, però estic segur que se n’hi va”.