Ala gent que els agraden les lletres i disposen de lleure els pot succeir que decideixin escriure. Aquesta activitat, que va ser cosa molt habitual d’ençà que a les societats del món diguem-ne civilitzat la gent va començar de saber llegir i escriure, no està a l’abast de tothom si es pensa en termes artístics, estètics o de qualitat literària. Què pugui significar la qualitat literària és afer ben discutit d’ençà que la crítica va perdre la batalla de les canonitzacions i va començar a postular, per fer tothom content, que, fet i fet, no hi havia raons per assegurar que Shakespeare fos més gran que Serafí Pitarra: sembla una broma, però hi ha persones, acadèmics i tot, que ho sostenen.

Aquesta és una opinió relativament moderna. Fins ben entrat el segle XIX, i no parlem dels segles clàssics, escriure era una feina sotmesa a unes lleis de composició molt estrictes, fixades per les poètiques, les preceptives literàries i la retòrica. Fins en aquell moment s’escrivia bona i mala literatura, i la dolenta tenia més lectors que la bona, com ara; pensem que Paul de Kock, que ja ningú no llegeix, va fer-se immensament popular i ric mentre Flaubert, contemporani seu, va haver de sobreviure gràcies a una renda mínima de l’estat francès. Això sí: un cop havien passat uns quants decennis, molts en uns quants casos, les coses se situaven al lloc que escau.

Avui, posar-se a escriure pot convertir-se en una irresponsabilitat tan gran com innocent. A Catalunya, per exemple, que a causa de la tradició dels Jocs Florals fa més de cent anys que tothom es veu en cor de fer versos, ha acabat passant el mateix en el terreny de la novel·la, i en surten unes quantes de bones, però moltes d’escassa patent. És així, i no s’hi por fer res, ateses les circumstàncies i el màrqueting dels nostres dies: no podem fer res més que esperar cinquanta o cent anys.

A l’extrem oposat, hi ha hagut grans autors en la història de la literatura que volien escriure però els pares dels quals els ho prohibien al·legant que és una activitat poc lucrativa. Va ser el cas de Kafka, que per escriure va haver de fer servir les nits, d’amagat d’un pare comerciant que veia aquella feina amb els ulls fora de les conques. A l’altre extrem de la nostra història literària, a Ovidi son pare tampoc no li deixava escriure versos. El poeta, noi, va replicar que el que li passava era que fins i tot quan parlava feia versos. Un dia que el progenitor va començar a estovar-lo perquè el va pescar escrivint-ne, el nen va respondre: “ Parce mihi; nunquam versificabo, pater! ” [“Deixa’m! Mai més no faré versos, pare!”]. La gràcia del fet és que va construir, amb aquestes paraules, un pentàmetre iàmbic quasi perfecte. I després va parlar i va escriure en vers, tan content, tota la vida.