HE LLEGIT NO SÉ ON

No disparem contra nosaltres, sisplau

CRISTINA GENEBAT / PERE VIRGILI Zoom

¿Segur que si ets mare i heterosexual ja ets esclava del patriarcat?

Que qui em manava ficar-me en un esbarzer, em dic sovint. Que només en trauré esgarrinxades, que ningú m’ho agrairà i que ja tinc una vida prou complicada fins i tot quan només trepitjo asfalt. I, tot i així, em conec prou per saber que tornaré a abocar-me damunt de noves punxes. No ho puc evitar. Potser ni tan sols ho vull.

Que qui li manava a l’actriu i traductora Cristina Genebat ficar-se en un esbarzer com aquest, vaig pensar així que em va caure a les mans el llibre Som iguals o no?, publicat per Rosa dels Vents. Un assaig amb voluntat conciliadora sobre el feminisme que es porta ara i que, segons l’autora, de vegades és massa agressiu i excloent. “Segurament, aquest llibre l’estic perpetrant en defensa pròpia. I, per si serveix d’atenuant, em declaro culpable i alço les mans enlaire -diu Genebat d’entrada-. Les de les metralletes, si voleu, ja podeu començar a disparar”. Aquí fa una al·lusió implícita al llibre Feminisme de butxaca, de Bel Olid, publicat per Angle el 2017. Olid jugava amb la metralleta com a “fantasia d’autodefensa” enfront del masclisme nostre de casa dia: “La meva fantasia és agradable perquè no hi ha voluntat de portar-la a la pràctica: puc viure-la dins el meu cap sense sang a les mans, sense vísceres a les sabates, sense haver-me de plantejar si la persona que tinc davant mereix la meva ira acumulada. No tinc metralleta ni en vull tenir, només vull el dret d’imaginar-la”.

Per la seva banda, Cristina Genebat reclama el dret d’imaginar un “feminisme optimista”. I, poca broma: un feminisme... femení. L’autora, que és “més de roibos que de metralleta”, es defineix com a dona, mare, feminista, femenina i romàntica. “Romàntica enmig d’una revolució on l’amor romàntic ha xocat amb un iceberg i s’enfonsa”. Es veu que l’agressivitat d’algunes formes de feminisme va fer trontollar el seu. Va llegir en algun lloc que si ets heterosexual, monògama i mare ets esclava del patriarcat: va constatar que complia els tres requisits i ai. “Jo em pensava que era feminista i, per un moment, vaig sentir que les feministes eren les altres. Les que han escrit abans que jo. Les que es revolten fort a les xarxes. Les que es queixen. Les que exigeixen paritat arreu. Les que inventen paraules noves que no surten als meus diccionaris. Les «empoderades». Les modernes”.

És el moment de fer la revolució, però de fer-la també amb els homes

Cristina Genebat està decidida a comptar amb els homes: “L’heteropatriarcat és una bona merda, sí. Però ho és per a tothom. Els rols són frustrants en totes dues direccions”. Vol estimar-los sense complexos i vol lluitar al seu costat: “És el moment de fer la revolució, és cert, però és el moment de fer-la junts”.

No sé si hi ha part d’ingenuïtat o d’inconsciència, en aquesta sortida de l’armari de Genebat. Sé que jo no hauria gosat fer-ho, perquè el seu discurs m’interpel·la però alhora entenc i comparteixo les raons del feminisme més combatiu. Ara: benvingut sigui un llibre valent com aquest. Crec, vull creure, que el diàleg és bo sempre. “Hi ha un sector intransigent del feminisme que afirma sense cap vergonya que qualsevol qüestionament de les maneres de la causa feminista va en contra del feminisme en si -observa-. Són les que no estan disposades a escoltar cap crítica. Les que no dialoguen. Les fanàtiques. Les que adopten, sense saber-ho, les pitjors maneres del patriarcat que tant critiquen”.

Potser l’encerta l’actriu quan aventura que el nou feminisme reacciona a una involució. Jo també juraria que en algun moment pretèrit vam anar enrere: l’heteropatriarcat va recuperar un terreny que tot just havia començat a perdre. D’aquí ve que algunes dones occidentals hagin optat per treure una metralleta simbòlica contra el masclisme imperant. Només confio que els trets no ens els disparem entre nosaltres. Prou feina tenim a continuar avançant.