AIXÒ NO CAL DIR-HO

Nicole Lizée i el fantasma de la música

La vaig trobar navegant per YouTube, és a dir, de retruc, en una interpretació de Kronos Quartet (la diferència entre qui en sap i un servidor és que jo sempre vaig de retruc). Es tractava d’una peça espectral de gairebé 14 minuts que es deia Death to Kosmiche, i era obra de la compositora Nicole Lizée. Va ser així com vaig començar a seguir el treball d’aquesta canadenca nascuda el 1973.

¿Es podria dir que això és música clàssica o, potser, música pop? Ves a saber! Abans, a la música que es tocava assegut se li deia música culta (la cultura és una qüestió de cadires). Nicole Lizée escriu una música irreal feta amb instruments i estris de la nostra més pròxima realitat i de la seva memòria sentimental. A les seves composicions es precipiten els sons electrònics de la seva infantesa (els sorolls de l’Atari 2600, l’ stylophone que tocava Bowie a Space Oddity...), i també ens capbussa dins les bandes sonores del cinema de Hitchcock i Scorsese, i sempre ens deixa encisats pels detalls (com la misteriosa alternança entre el soroll de les rodes del tricicle del nen de La resplendor i el silenci que es fa quan passen per la catifa).

El treball de tesi de Nicole Lizée al conservatori va consistir en una composició per a grand ensemble (una barreja heterodoxa d’orquestra clàssica amb músics d’altres gèneres), on l’instrument solista era el tocadiscos. Amb aquesta obra defensava que els efectes de l’ scratch (la tos del hip-hop) són notes musicals. Si darrere hi ha un músic, és música, podria ser la seva divisa. Així mateix tota la música del cinema de ciència-ficció dels anys 50 (amb els theremin i les reverberacions que evoquen mons llunyans) forma part del seu material compositiu.

Nicole Lizée recorre al concepte d’ espectrologia de Derrida (enunciat al llibre Espectros de Marx, 1993) per teoritzar la seva manera de treballar. Sempre em costa tenir clar el que volia dir Derrida (i tothom), però aquí crec haver entès que es referia a la persistència de traces del passat en forma de fantasmes. Potser té alguna cosa a veure amb aquella pintura de Dalí que es deia La persistència de la memòria. No vull dir que Derrida fos un surrealista, sinó que tot el que ens envolta ara ho sembla força.