Ni bons ni dolents, ni vencedors ni vençuts (Ignasi Aragay)

Ara que tots plegats som protagonistes d’una decisiva batalla democràtica que està produint una inflamada dialèctica de bons i dolents, i que malauradament donarà com a resultat vencedors i vençuts, és oportuna la lectura de la novel·la d’Aurora Bertrana Tres presoners, recuperada de nou pel Club Editor (la primera edició és del 1957 i la segona del 2006), aquest cop amb un interessant postfaci de Marta Pasqual, ben situat al final del volum perquè conté espòilers.La intrèpida i aventurera Aurora Bertrana (1892-1974), que de jove havia marxat a Suïssa i després a Tahití -en part per allunyar-se de la incomprensió del seu pare, el també escriptor Prudenci Bertrana-, amb la guerra i l’exili va patir un sotrac personal i moral, especialment després de la seva estada el 1945 com a voluntària en un poblet francès al peu dels Vosges, Étobon, per ajudar a reconstruir-lo. Al llogaret rural només hi quedaven dones i nens, tots els homes havien mort, la gran majoria com a maquis afusellats pels nazis. És aquesta experiència la que va donar peu a Bertrana a escriure, entre altres textos, Tres presoners, tres nazis forçats a fer la feina dels homes absents.De la difícil convivència entre les dones -només ha sobreviscut un home vell, que fa d’alcalde- i els soldats alemanys, a partir de la idea trasbalsadora de “l’enemic bo” en surt un relat d’una gran penetració moral i psicològica, on la divisió no és entre vencedors i vençuts, entre víctimes i botxins, sinó entre els que odien i els que perdonen. La bondat no és patrimoni dels guanyadors. La solitud i la desesperança els agermana a tots. Els silencis, tensos i dramàtics, couen com una ferida oberta. I a la paraula, és a dir a la humanitat, li costa obrir-se pas.Un tast, només un tast, perquè copseu la batalla interior en què viuen els vilatans: “El que costa comprendre -digué amb veu vibrant i rancuniosa-és que tu que prediques l’odi a l’enemic enlairant-lo a la categoria de sentiment noble i sagrat, em retreguis els maltractes, perfectament merescuts per altra banda, que uso jo amb aquest maleït presoner, un dels objectes del teu odi, suposo”.A força de clarobscurs, el llibre d’Aurora Bertrana conté molta veritat, per això et deixa pensarós, capficat. És com un paisatge després de la batalla, desolat, i tanmateix terriblement bell. Perquè la vida, imperativa, segueix, i de les cendres, miraculosament, torna a brotar un bri d’esperança. Enmig del silenci dels camps, debatent-se entre el bé i el mal, bateguen els cors, els cors i les ànimes en els quals penetra la sensibilitat de l’autora.

Ni bons ni dolents, ni vencedors ni vençuts

TAMBÉ ET POT INTERESSAR

Un nom per als nostres dies

Merlí, el mag

La realitat és la primera gran ficció

Més continguts de llegim

Casasses, el poeta “patumitzat” que juga a la taula dels grans

Negocis, cocaïna i 'resorts': la caiguda d’una nissaga

Les faules imaginatives i pertorbadores de l’avantguardista Leonora Carrington

Escriptores fantàstiques i feministes

Una panoràmica detallista i real del conflicte nord-irlandès

Escriptores encapsulades

El xoc de Catalunya i Castella vist per un estranger lúcid

Herois disfressats de perdedors