Ara que tots plegats som protagonistes d’una decisiva batalla democràtica que està produint una inflamada dialèctica de bons i dolents, i que malauradament donarà com a resultat vencedors i vençuts, és oportuna la lectura de la novel·la d’Aurora Bertrana Tres presoners, recuperada de nou pel Club Editor (la primera edició és del 1957 i la segona del 2006), aquest cop amb un interessant postfaci de Marta Pasqual, ben situat al final del volum perquè conté espòilers.
La intrèpida i aventurera Aurora Bertrana (1892-1974), que de jove havia marxat a Suïssa i després a Tahití -en part per allunyar-se de la incomprensió del seu pare, el també escriptor Prudenci Bertrana-, amb la guerra i l’exili va patir un sotrac personal i moral, especialment després de la seva estada el 1945 com a voluntària en un poblet francès al peu dels Vosges, Étobon, per ajudar a reconstruir-lo. Al llogaret rural només hi quedaven dones i nens, tots els homes havien mort, la gran majoria com a maquis afusellats pels nazis. És aquesta experiència la que va donar peu a Bertrana a escriure, entre altres textos, Tres presoners, tres nazis forçats a fer la feina dels homes absents.
De la difícil convivència entre les dones -només ha sobreviscut un home vell, que fa d’alcalde- i els soldats alemanys, a partir de la idea trasbalsadora de “l’enemic bo” en surt un relat d’una gran penetració moral i psicològica, on la divisió no és entre vencedors i vençuts, entre víctimes i botxins, sinó entre els que odien i els que perdonen. La bondat no és patrimoni dels guanyadors. La solitud i la desesperança els agermana a tots. Els silencis, tensos i dramàtics, couen com una ferida oberta. I a la paraula, és a dir a la humanitat, li costa obrir-se pas.
Un tast, només un tast, perquè copseu la batalla interior en què viuen els vilatans: “El que costa comprendre -digué amb veu vibrant i rancuniosa-és que tu que prediques l’odi a l’enemic enlairant-lo a la categoria de sentiment noble i sagrat, em retreguis els maltractes, perfectament merescuts per altra banda, que uso jo amb aquest maleït presoner, un dels objectes del teu odi, suposo”.
A força de clarobscurs, el llibre d’Aurora Bertrana conté molta veritat, per això et deixa pensarós, capficat. És com un paisatge després de la batalla, desolat, i tanmateix terriblement bell. Perquè la vida, imperativa, segueix, i de les cendres, miraculosament, torna a brotar un bri d’esperança. Enmig del silenci dels camps, debatent-se entre el bé i el mal, bateguen els cors, els cors i les ànimes en els quals penetra la sensibilitat de l’autora.
