Tothom que tingui a casa un diccionari dels costums universals o una història de la vida privada -la millor, la de Philippe Ariès i Georges Duby, a Taurus- deu saber que la moda dels banys a la platja no té més de 150 anys d’antiguitat, pel cap alt. Podem estar segurs que tots els pobles que tenien mar i rius s’hi banyaven al bon temps, o de tant en tant, quan no hi havia aigua corrent a les cases. Però això d’anar a la platja a estirar-se com un llangardaix, hores i hores, és una moda relativament nova al món, sobretot si un compta la vida de la humanitat per segles i no per minuts com ara tothom s’ha acostumat a fer a causa de les noves tecnologies.

En realitat, passar calor en una platja abrusadora té un sentit molt escàs, tant si es mira des del punt de vista de la salut de la pell i del cos, com si es mira des del punt de vista de la progressió espiritual i cultural d’una persona. A la platja, per exemple, és quasi impossible llegir el diari, fins i tot un llibre, a causa del vent i de com el sol fa brillar el paper i enlluerna el lector. Un es pot ficar a l’aigua, naturalment, que sol resultar agradable, i pot nedar, costum molt sa segons els traumatòlegs perquè estira la columna vertebral i estalvia els pinçaments molestos.

Però, al costat d’aquests avantatges, ¿no és plena, l’activitat de prendre banys de mar, d’inconvenients, adversitats i infortunis? La pell s’asseca; el remei contra aquest mal consisteix a embetumar-se amb pomades molt pudentes; la mainada fa xivarri (i els pares, tan feliços, en nom d’un Rousseau que potser no han llegit mai); uns veïns posen la ràdio a tot drap per amargar-nos l’estada (els uns s’incomoden perquè hi senten música electrònica; els altres, pocs, perquè senten una simfonia de Beethoven); uns de més enllà fan tallades de meló o de síndria -les restes de les quals deixen amb alegria damunt la sorra-; i uns altres, tot jugant a la pilota o qualsevol cosa semblant us desfan la parada amb una puntada de peu de poca traça...

Després ve l’estol de venedors ambulants: ara n’hi ha que us ofereixen un mojito amb alcohol, que és la cosa menys higiènica quan un home o una dona es troben a 40 graus al sol; n’hi ha que, com als estadis de la Roma clàssica, venen fruita seca variada: això està bé, ni que sigui per fer honor a les pràctiques mercantils d’una civilització de pro; n’hi ha que us ofereixen rellotges de grans marques a preu de saldo (duren poc); i gairebé a ningú no se li acut d’oferir un bon barret de palla, dels que encara fan servir els pagesos a Catalunya, ells tan assenyats, colrats només de mitja cama i mig braç per avall.

Catalans! No caiguem en tòpics ni em modes tan modernes. Lloguem un apartament baratet a la muntanya -hom recomana més de mil metres d’altura-, passegem pel bosc, i seguem després, lleugerament cansats i relaxats, per llegir a l’ombra regalada ara un poema de Carner, ara un altre de Sagarra.