MINÚCIES

Màsters i doctorats

Les notícies sobre persones que han elaborat currículums falsos no paren de créixer. Ara ja sabem que Cifuentes va obtenir un màster, o dos, d’una manera fraudulenta, que el senyor Casado va obtenir un grau de dret en cosa de mesos i, fins i tot, que Pilar Rahola era suposadament dues vegades doctora, en filologia i en filosofia, quan, de fet, només va fer una llicenciatura en filologia catalana: va ser alumna meva.

I un es pregunta: ¿per què els polítics, i d’altra gent, han d’inventar-se uns estudis que mai no van fer o que van obtenir d’una manera enganyosa? ¿Esperen que els directors de la cosa pública quedin impressionats quan algú se’ls presenta amb títols de doctorats i màsters falsos, en títols honoris causa que mai van existir, o que ho són d’institucions de pa sucat amb oli?

Aquestes persones deuen haver freqüentat tan poc les universitats actuals -a Catalunya i a Espanya, en general- que se’n fan una idea equivocada. Quan va fer-se palès, a aquests territoris que hem dit, que un grau o una llicenciatura no valien gran cosa a causa del nivell molt baix de molts tipus d’estudis, els joves més espavilats i de famílies amb més mitjans, i de vegades els joves que creuen que “han de viure dels seus pares fins que puguin viure dels seus fills”, que també n’hi ha, van començar a fer dues, tres i quatre carreres: se suposa que amb un currículum així havia de ser més fàcil obtenir una bona feina. Les qualificacions no importaven: poques empreses demanen el llistat de les notes obtingudes a la universitat, en la branca que sigui. Només val el paper que et donen al final.

Després, quan va fer-se evident que dues o tres carreres, segons les que fossin, tampoc no eren cap indicador d’una bona formació en res, va ser moda -per culpa del pla de Bolonya- començar a fer mestratges o màsters del que fos, sempre amb una lògica purament acumulativa: per competir al mercat laboral, com més millor.

El que no sap tothom és que molts d’aquests màsters que es fan a les nostres universitats són: 1) l’excusa per prendre als estudiants els diners que no els van poder prendre durant els estudis de grau, i 2) la manera de continuar enganyant la classe discent universitària, fent-li veure que als màsters s’aprenen coses de gran rellevància quan, tot sovint, no s’hi aprèn res de res, o poca cosa. És la famosa malaltia de la titolitis, més greu, si es mira bé, que els viatges d’estudis Erasmus (o orgasmus ), que almenys tenen l’avantatge de fer conèixer a la gent jove països diversos, que sempre és una bona experiència.

En resum: sàpiga tothom que l’acumulació de títols, graus, màsters i doctorats és una fantasmagoria que només té a veure amb el mercat laboral, i gairebé gens amb la preparació d’una persona. Polítics i empresaris, doncs, no demaneu cap paper als candidats: feu-los una bona entrevista, i ja es veurà de seguida si saben alguna cosa o si han sigut víctimes d’una malaltia que, per desgràcia, no para d’escampar-se.