HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim Opinió 18/11/2017

L’hivern comença el 21 de juny

i
Eva Piquer
3 min
L’hivern comença  el 21 de juny

Si ens relacionem amb mesquins, ens anirem fent a la seva mida

“Aprendre que es pot trobar un sentit a la vida sense trobar el sentit de la vida”. Ho llegeixo en el llibre Si no corro, caic, de Xavier Rubert de Ventós (Empúries). I penso que sí, que és ben bé això, que el sentit de la vida amb article definit qui sap on para, però que cadascun de nosaltres li podem trobar un sentit o un altre, i gairebé estem obligats a buscar-lo si no volem desaprofitar l’única vida que tenim. M’ho va dir fa temps el poeta Joan Margarit: “El sentit de la vida no és un secret amagat no sé on com en una pel·lícula de l’Spielberg. La vida té el sentit que tu li donis”.

Rubert de Ventós ha optat per rescatar i ensenyar al món uns textos breus que fins ara eren privats. Dormien escampats en llibretes. “Al final he gosat fer imprimir les meves notes -diu el filòsof-. He gosat publicar allò que m’ha sortit a raig”.

En el volum, editat per Gemma Casamajó, hi trobem apunts que són consells, com aquest: “Cal tenir cura amb els mesquins que tractem massa. En tractar-los ens anem fent a la seva mida i podem prendre mal”. Les persones de les quals ens rodegem ens acaben retratant i modelant, convé saber-ho.

Xavier Rubert de Ventós confessa que, com tanta gent, es deprimeix els diumenges a la nit, quan el dilluns és a poques voltes de rellotge. La seva nit preferida és la del dijous, perquè encara no hem acabat de cremar ni tan sols la il·lusió del divendres. “El meu pare em deia sempre que, per als que no vivim tant de les esperances dolces com de les expectatives crues, l’hivern comença el 21 de juny, just en el mateix moment que el dia s’escurça”.

Viure de les esperances és un autoengany, sens dubte. Però les expectatives també menteixen, com adverteix una altra de les notes del llibre: “La majoria de les expectatives fan curt o llarg respecte del que havíem anticipat: ni el viatge va resultar tan exòtic; ni el nostre cap a la feina, tan gamarús”.

Potser la resposta a la gran pregunta s’escriu en minúscula

A l’assaig El sentit de la vida (Ara Llibres), el filòsof i teòleg Francesc Torralba observa: “Per trobar sentit a la vida no cal, necessàriament, proposar-se grans horitzons, emprendre gestes heroiques i, menys encara, hipotecar el present amb el futur. Cal trobar sentit a cada ara, perquè l’ara és, de fet, l’únic que existeix. L’ahir ja no hi és i el demà és pura expectativa”. El problema, crec, és que hi ha presents sense sentit, en què l’única llum és l’esperança d’un futur menys fosc. Però sí que em sembla que estarem més a prop de trobar un sentit a tot plegat si ens centrem en coses petites i assumibles que no pas si ens plantegem grans gestes. M’ho sembla ara, almenys. Potser en una altra època m’havien atret els objectius ambiciosos, perdurables, majúsculs. Avui en tinc prou si el pastís de pastanaga no s’enfonsa quan el trec del forn.

Viure és assumir responsabilitats per exigències del guió

Viure no vol dir altra cosa que assumir la responsabilitat de satisfer les exigències del moment. Ho diu el psiquiatre Viktor E. Frankl (1905-1997) a L’home a la recerca de sentit, una obra -publicada per Edicions 62 amb traducció de Francesca Martínez- que va marcar un punt d’inflexió en la psicoteràpia.

Supervivent de quatre camps de concentració, Frankl va arribar a la conclusió que, malgrat l’horror i el sofriment infinit, valia la pena viure. Defensava que no cal que esperem res de la vida, perquè la cosa va al revés: “Hem d’aprendre i hem d’ensenyar a les persones desesperades que el sentit de la vida en cap cas no depèn d’allò que encara esperem de la vida, sinó més aviat, i de manera exclusiva, d’allò que la vida espera de nosaltres”.

stats