Recordo la reverència que em despertava l’enciclopèdia al prestatge i també quedar-me bocabadat davant el misteri dels lloms, on es llegia, per exemple: Ciliados-Fyvaller. Què hi farem... Durant molt temps, l’edició francesa de la Larousse ha sentenciat que les òperes del compositor Leóš Janáček estaven “impregnades d’ideologia socialista”. Un no es pot creure, però, tot el que llegeix.
Sí que hi ha un Janáček que va compondre la sonata 1.X.1905, inspirada per l’assassinat d’un obrer en una tèrbola manifestació als carrers de Brno. Aquesta obra per a piano està lligada plenament a pintures d’aquella època, com El funeral de l’anarquista Galli, obra del futurista italià Carlo Carrà (que evoca així mateix la mort d’un manifestant en una càrrega policial), o L’enterrament d’Oskar Panizza, de l’expressionista alemany George Grosz. Mitjançant aquestes teles, i els corrents pictòrics que en representen, Janáček està en relació directa amb l’elecció de la lletjor com a llenguatge artístic.
Entre les òperes de Janáček n’hi ha una que es diu L’afer Makropulos, pertany al gènere fantàstic i està basada en una comèdia homònima del seu compatriota, el novel·lista i dramaturg Karel Čapek, l’autor de La guerra de les salamandres, llibre de distopies pel qual se’l considera uns dels pioners de la ciència-ficció. Durant els anys que va escriure L’afer Makropulos, Čapek també va compondre l’obra teatral R.U.R., acrònim de Robots Universals Rossum, d’on neix la paraula robot, que han fet seva quasi totes les llengües del món. Aquest mot se li va acudir al seu germà Josef, un pintor així mateix compromès, a través del cubisme, amb la reivindicació de la lletjor. En el context de l’obra, robot volia dir esclau i designava un ésser humà creat només per treballar. Poc després, Fritz Lang va dirigir la pel·lícula Metropolis, de sensibilitat molt propera al drama de Čapek. Ambdues obres, però, tenen més a veure amb la història del traci Espàrtac (són de l’època de Rosa Luxemburg) que amb la idea de robot que més tard difondrà Isaac Asimov al seu llibre Jo, robot, on apareixen les tres immortals lleis de la robòtica. Enguany es commemora el centenari del naixement d’Asimov, però Kirk Douglas se n’ha anat.
