ELS LLIBRES I LES COSES

Josep Ferrater Mora, l’optimista escèptic

Josep Ferrater Mora, l’optimista escèptic / DOCUMENTA UNIVERSITÀRIA Zoom

Filòsof, novel·lista i cinèfil, Josep Ferrater Mora (1912-1991)és l’autor d’una obra de referència per a la filosofia mundial, el Diccionario de filosofía, que va anar ampliant fins a conformar, en l’última edició de 1979, un vast conjunt de 3.589 pàgines. Des de l’exili americà va mantenir el contacte i l’interès pel propi país, al qual va dedicar el popular assaig Les formes de la vida catalana (1944), basat en quatre eixos: seny, mesura, ironia i continuïtat. Els que acusen l’independentisme de violència haurien de llegir Ferrater Mora.

El seu coneixement de la pròpia gent no es correspon, tanmateix, amb el que els catalans han tingut i tenen d’ell. La seva figura polièdrica i la llunyania física expliquen, en part, aquesta mancança, malgrat els esforços de la càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani de la Universitat de Girona, creada el 1989 i que sota la batuta de Josep M. Terricabras primer i ara de Joan Vergés ha dut a terme una constant feina tant erudita com divulgativa al voltant del corpus ferraterià.

Gràcies a la seva feina, en el terreny divulgatiu acaba d’aparèixer el còmic Ferrater Mora, filòsof, d’Iván García (dibuix) i Josep Pastells (text). A partir d’una entrevista de ficció d’un jove periodista a Ferrater Mora dos anys abans de morir, es fa en primera persona un repàs de la seva vida i obra, passant amb agilitat narrativa de l’anècdota a la categoria. Descobrim que després de ser criat a dida a Amer i d’estudiar intern al Collell, fa d’oficinista de banca, de venedor de cotxes, de traductor... Tenia una gran facilitat per a les llengües. Descobrim, també, que l’afició al cinema li ve de jove, de quan estudiava a la universitat, gràcies al seu amic Herminio Almendros, pare del qui seria un gran director de fotografia, Néstor Almendros. Una afició que sempre va combinar amb la passió per la lectura.

Amb la carrera de filosofia acabada -Joaquim Xirau va ser el seu mestre de referència-, va lluitar al bàndol republicà i al final de la guerra va creuar la frontera amb l’Herminio pel coll d’Ares. Aquí comença tot un nou periple humà i intel·lectual: París -on coneix la seva primera dona, Renée-, l’Havana -on comença a donar classes de filosofia i a escriure el diccionari-, Xile -on rep de mans de Margarida Xirgu un premi als Jocs Florals per Les formes... -, Nova York -on arriba amb una beca Guggenheim apadrinat per Pedro Salinas-, Princeton i, finalment, el Bryn Mawr College, a tocar de Filadèlfia, on desenvolupa la seva carrera i s’uneix a la seva segona parella, Priscilla Cohn, alumna seva.

Si Joan OliverPere Quart el va qualificar d’“optimista escèptic”, com a filòsof és un antidogmàtic i dialèctic incessant, amb un sistema que va batejar com a “integracionista” -no eclèctic- i que va desenvolupar en una trilogia de títols que culmina amb De la materia a la razón (1979). Un cop jubilat, va passar-se a la literatura, amb novel·les com la finalista del premi Nadal de 1987, El juego de la verdad, i, influït per Priscilla, a la defensa dels animals.