OBRO FIL
Barcelona

John le Carré: no només novel·les d'espies

És absurd qualificar la seva obra de 'gènere': són històries meravelloses d'humans amb defectes

Espies tan humans / NORBERT MICHALKE Zoom

Al Guardian demanen a personalitats diverses que parlin de John le Carré poques setmanes després de la seva mort. La majoria l’havien conegut o tractat i, com és normal en aquests casos, es desfan en elogis, però també n’expliquen detalls que no desentonen amb la imatge que els lectors de Le Carré ens n'havíem fabricat llegint pàgines i més pàgines poblades d’espies, ponts de ferro i boira, o assaborint les seves extraordinàries memòries, Volar en cercles, per mirar de trobar-hi aquell detall que expliqués el perquè d’una vida dedicada a esborrar les pròpies petjades sobre la neu. 

Un dels testimonis és Charlotte Philby, i el cognom no és casual: és la neta de Kim Philby, el model per al protagonista d’El Talp, que va fugir a Moscou quan es va saber que era un agent doble. La neta s’ha fet escriptora –coses que passen– i explica el record que té del volum en tapa dura de La noia del tambor que guardava el seu pare per quan ella fos gran i el volgués llegir a la recerca de respostes. Charlotte Philby ha escrit sobre el trauma familiar novel·les amb títols tan significatius com A double life, on ha parlat de l’autèntica "traïció" del seu avi, que no és a la pàtria, segons ella, sinó a la família. De Le Carré destaca la "clarividència sobre què és ser humà i tenir defectes", potser un dels millors elogis que es poden fer a un escriptor.

Una altra admiradora de Le Carré és Margaret Atwood que, com qui no vol la cosa, fa una reflexió que és una càrrega de profunditat: diu que els llibres de Le Carré converteixen en fàtua la divisió entre ficció "literària" i "de gènere". Com que ella també ha escrit moltes novel·les "de gènere" (en el seu cas, fantàstic) deu estar cansada de trobar-se sempre arraconada en seccions de llibreria, acotada, que en realitat vol dir mal llegida, amb una etiqueta a la mà preparada per enganxar al llom del llibre o al prestatge. Són lectures de ments petites, amb ganes de posar límits a una cosa tan poc mesurable com la literatura. Amb els llibres de Le Carré passa el mateix: és absurd qualificar-los de novel·les d’espies. Són històries meravelloses sobre humans amb defectes, que viuen en un món que no acaben d’entendre. Llegim-lo aquestes festes –en català el tenim quasi tot, a Edicions 62– i potser entendrem alguna cosa més de nosaltres.