MINÚCIES

Impertinències

Impertinències / MATT GIBSON / GETTY Zoom

Com passa sempre que hi ha un flux de notícies noves i rellevants, els mitjans de comunicació cauen en una sèrie d’impertinències o de perversions informatives. En el cas de l’epidèmia que ens afecta, han estat de diverses menes.

La més evident ha estat l’ús d’un lèxic de guerra per parlar del nou coronavirus, lèxic especialment escampat en els mitjans espanyols, potser pel fet que hi ha països que van ser tot un imperi, i els brota l’exageració de seguida que poden. Llegim i sentim, per exemple, que això és una guerra, que aquesta guerra la guanyarem -oblidant que l’última guerra important, a Espanya, va ser una guerra guanyada per feixistes-, que es tracta d’un enemic invisible -com si no fossin molt visibles els malalts que jeuen als hospitals-, que la unitat fa la força, que no ens rendirem mai dels mais, i coses així. Aquell agon de què parlaven els grecs -d’aquesta paraula procedeix la nostra “agonia”-, que remetia a un concepte molt semblant al de la jihad islàmica, s’ha entaulat entre la població. Igual com el càncer, en totes les seves varietats, va consagrar el mite de “la lluita contra el càncer” referida a una suposada lluita de cada malalt amb aquesta fatídica malaltia -quan, de fet, els que lluiten contra el càncer i contra totes les malalties són els especialistes de la sanitat, no una persona, sempre indefensa davant malalties molt greus si no rep aquella assistència-, així mateix sembla que avui tothom estigui en peu de guerra: de fet, els nord-americans s’estan proveint de tot un arsenal per culpa d’aquesta tergiversació del llenguatge. Potser a Catalunya es fa servir una mica menys aquesta mena d’expressions bèl·liques pel fet que el nostre imperi, que també va ser tal cosa, va ser força més pacífic que l’espanyol o que l’otomà, per posar dos exemples.

Una altra impertinència és que la televisió subratlli la mort de persones suposadament més “notables” que els homes i les dones del carrer. Ja va dir Walter Benjamin que és molt més difícil retre homenatge a les persones anònimes que als grans homes i dones que pugui haver donat la història. I per això els mitjans s’esplaien en la vida i la mort del marquès de Griñán, també per exemple, en comptes de parlar de qualsevol desconegut, la mort del qual hauria de revoltar-nos tant com la mort d’un famós. Els medievals eren més equitatius, com diu aquest passatge dels famosos Carmina trobats a Beuren: “La vida detestable / ara esmussa, / ara esmola / com per joc el pensament, / i dissol com si fos glaç / la pobresa / i el poder”.