OBRO FIL
TINA VALLÈS

Hi havia una vegada una pandèmia

La narració oral és literatura, és una art escènica i és la porta d’entrada a la lectura. Començo dient tres obvietats com tres cases de pagès perquè en aquests temps toca dir-les totes, les obvietats, que si no s’esborren, perden força i mentre uns les donen per sabudes hi ha uns altres que les ignoren, sovint a consciència.

Un narrador o narradora oral no és qualsevol persona que s’asseu al terra d’una llibreria o d’una biblioteca, estrafà la veu perquè li soni més aguda i mira els nens que té davant amb els ulls mooolt oberts mentre diu ben alt: “Hi havia una vegaaada...” Explicar contes en veu alta no és narració oral, no és tan simple. No ho pot fer qualsevol. I convé que se sàpiga.

Hi ha professionals de la narració oral que des de fa anys fan quilòmetres i quilòmetres amunt i avall del país, de biblioteca en biblioteca, d’escola en escola, de llibreria en llibreria, de teatre en teatre, per acostar els nens i no tan nens a la narració oral i, de retruc, a la literatura. És una art, el que fan, una art escènica: no és només conèixer bé la història, saber-la explicar amb gràcia, pronunciar bé, haver triat un bon conte... És també tenir un control de l’espai i del temps, tenir vista per saber com atraure el públic i mantenir-lo atent i alhora actiu fins al final, vestir el conte de sons, imatges, moviment i fins i tot música, pensar un espectacle i assajar-lo i tornar-lo a assajar fins que sembli que surt tot sol, sense esforç ni preparació, però hi ha moltes hores de picar pedra al darrere. Un professional de la narració oral ha de llegir molt per trobar aquells contes que li serviran per a cada tipus de públic, ha d’estar al dia del que es publica, ha de mantenir en forma el cos i la veu, ha de viure connectat al seu públic, que solen ser els infants, i saber què els interessa, què els distreu, què els avorreix, què els preocupa... Tota aquesta feina molts dels que seuen al terra d’una llibreria per explicar un conte no la fan ni la faran mai, i es nota, es nota quan obren la boca i arriba aquell “Hi havia una vegaaada...”

I hi havia una vegada una pandèmia que ha deixat els professionals de la narració oral als llimbs, reinventant-se rere pantalles i llegint el BOE com qui busca una bona història i alhora un plat a taula. Quan es puguin tornar a fer activitats presencials, recordeu l’obvietat: hi ha professionals de la narració oral, són ells i elles els que ens han d’explicar els contes amb tota la seva art i experiència.