MINÚCIES

Heretgies

Heretgies / WIKIPEDIA Zoom

Consulto la Patrologia de l’abbé Migne i, als dos volums que conformen el Diccionari de les heretgies i cismes, o memòries per contribuir a la història dels esgarriats de l’esperit humà, hi trobo descrites i ben documentades una sèrie d’heretgies que semblen tornar a la nostra vida quotidiana, aquí i arreu. En ressenyaré només unes quantes, per a il·lustració dels lectors.

Els antinomians eren enemics de la llei, com diu la paraula si se sap una mica de grec. Van adherir a aquesta heretgia els anabaptistes, que sostenien que la llibertat evangèlica els dispensava de quedar sotmesos a les lleis civils, i que van agafar les armes per sacsejar el jou dels prínceps i de la noblesa. Surten al Càndid de Voltaire.

Els convulsionaris, abundants a la primeria del segle XVIII, eren membres de la part més frenètica del jansenisme, que es lliuraven a tota mena de crits i convulsions per justificar la seva santa existència: al festival Sónar encara se’n veuen. Anteriors a aquests, perquè van florir al segle XIV a Aix-la-Chapelle, hi havia homes i dones fanàtics que de cop i volta es posaven a ballar, s’agafaven de la mà i acabaven caient a terra sense donar gairebé senyals de vida: les discoteques actuals en són plenes. Generalment acabaven a la foguera.

Els particularistes, gent estranya, consideraven que la gràcia (en el sentit teològic) només s’atorgava a títol personal. Sostenien que Jesucrist va vessar la seva sang només per a ells, els escollits, i no per als homes en general. També els cremaven, perquè l’Església catòlica, ella en especial, sempre ha estat apostòlica, romana i universal. Per això m’ha agradat que en la Diada es parlés dels “drets i llibertats universals”.

Els passalorinquites, nom estrany, eren una colla minvada d’heretges descendents dels montanistes, que creien que per assolir la salvació calia guardar silenci perpètuament: anaven pel món amb un dit en posició vertical damunt els llavis. A aquests no els cremaven, perquè, total, no feien mal a ningú ni divulgaven cap teoria. Prudent i muda heretgia!

Uns de molt simpàtics eren els esciàpodes, que no surten a Migne perquè és un mite grec: en parla Escílax de Carianda al segle VI aC, i al segle I dC Plini el Vell a la seva Història natural. Aquests només tenien un peu, però molt gros, que feien servir d’ombrel·la quan feia calor: ruïna dels barretaires. Surten en una novel·la d’Umberto Eco i a Les temptacions de sant Antoni, de Flaubert.

Quines coses més estranyes que dona la humanitat!