Un repte complicat que requereix quilos de paciència

“Penso en com va ser fàcil estimar-te de petit. En com és difícil continuar fent-ho ara que ja ets tan alt com jo, que la teva veu s’assembla a la meva i per tant reclama els mateixos tons i volums, ara que l’embalum dels cossos és igual”. Ho llegeixo a Els escarxofats, una novel·la breu de l’italià Michele Serra que aquí va publicar La Campana el 2014, amb traducció d’Anna Casassas, i que dona veu a un pare que afronta com bonament pot l’adolescència del seu fill de dinou anys.

El llibre arrenca amb la pregunta que molts pares d’adolescents estem temptats de disparar més d’un cop al dia: “On coi ets?”. I segueix: “T’he telefonat almenys quatre cops, no contestes mai. El teu mòbil sonava i sonava en va, com els dels marits adúlters o les amants ofeses. El seguit interminable de trucs deixa entendre o la teva resistència activa o la teva plàcida distracció, i no sé quin dels dos «no responc» és més ofensiu”.

Serra fa un retrat bastant aproximat de la realitat adolescent, i el resultat és entre còmic i nostàlgic. “L’amor natural que es té pels fills no és cap mèrit -apunta el narrador-. No requereix cap capacitat que no sigui instintiva. Un idiota o un cínic també el sent. [...] No és fins molts anys després, quan el teu fill (l’àngel inepte que et feia sentir un déu perquè l’alimentaves i el protegies, i a tu t’agradava trobar-te poderós i bo) es transforma en un semblant, en un home o una dona, o sigui en algú com tu, que estimar-lo requereix les virtuts que valen. Paciència, força d’esperit, crèdit, severitat, generositat, exemplaritat... massa, massa virtuts per a algú que entretant intenta continuar vivint”.

El problema no el tenen els adolescents, sinó nosaltres

Els escarxofats és sens dubte una lectura terapèutica per a pares i mares d’adolescents, Els escarxofats per allò de la identificació. “Ets un perfeccionista de la negligència”, etziba el pare en ple monòleg, i els lectors no podem evitar un somriure. Però, després de confirmar que no som els únics adults desconcertats per l’ésser estrany en què s’ha convertit la nostra criatura, farem bé de llegir el nou llibre de Jaume Funes: Estima’m quan menys m’ho mereixi... perquè és quan més ho necessito (Columna). El psicòleg i educador ens empeny a veure els adolescents no pas com un problema sinó com una oportunitat. I això, que fa tanta ràbia quan es diu d’una malaltia o d’un sotrac vital dels que ens hauríem estalviat amb molt de gust, és prou cert quan parlem d’una etapa evolutiva, un període entre la infantesa i la joventut en què la persona necessita adults que l’acompanyin i se’n mantinguin a la distància justa.

El problema no el tenen els adolescents, sinó nosaltres: ells han canviat i ens costa adaptar-nos als seus canvis. Hem d’aprendre a adreçar-los una mirada més constructiva que alarmista. Al mateix temps, hem d’aguditzar aquesta mirada: “Que sigui la nostra tendra filla no vol dir que no assagi la sexualitat; que no begui a casa no significa que no estigui provant fora si li agrada la cervesa -adverteix Funes-. Cal assabentar-se de què va la pel·lícula”.

El diàleg és possible si ha començat durant la infantesa

Dialogar amb adolescents és possible. Almenys això és el que creia el mestre Gianni Rodari, i el que sosté en un dels articles del llibre Escola de fantasia (Blackie Books). Ara bé, el diàleg ha d’haver començat abans de l’adolescència: “Una relació entre dues persones, i encara més si són pare i fill, no s’improvisa -escriu Rodari-. Es construeix”. La primera pedra d’aquest diàleg s’ha de posar quan els fills encara ens tenen com a referent. Per sort, els nens no neixen adolescents.