La proposta del conseller Josep Bargalló d’impartir “cultura religiosa” a l’ensenyament és una bona notícia. Al cap i a la fi, a moltes ciutats de Catalunya s’hi troben cristians, mahometans, jueus, hinduistes, adeptes a les religions de Buda i de Confuci, i més col·lectius. Per això un hauria esperat un títol com “cultures religioses”, en plural.
Però ni així no s’acabaria d’entendre. Les religions, abans que una altra cosa, comporten una creença, uns textos litúrgics, uns hàbits i uns ritus. La cultura, a qualsevol dels països desenvolupats, marxa a un ritme molt diferent de la religió que practiquen els fidels. La cultura, a l’Europa dels nostres dies, és un concepte molt més ampli que la religió, equivalent en part al concepte de civilització i en part a allò que en alemany en diuen Bildung, que és com la formació global d’una persona des del punt de vista general, no precisament o únicament religiós. En països d’una sola religió, i molt ferma, com en molts països de fe mahometana, la cultura religiosa i la profana es confonen.
Ara bé: si els nostres docents estan preparats per explicar com va néixer el judaisme a partir d’un possible monoteisme a Egipte i el lloc fonamental que la Bíblia ha tingut en aquesta religió, llavors endavant. Si estan disposats a explicar que la cultura dels cristians del segle IV, al Baix Imperi Romà, va destruir una part molt important del llegat arquitectònic de Grècia i Roma, doncs cap problema. Si estan preparats per explicar la relació entre la religió de Calví i l’auge del capitalisme a les terres protestants, doncs molt bé. Si són capaços d’explicar l’íntima relació que hi va haver, a Grècia, entre els mites, l’epopeia, la tragèdia i els codis morals, doncs també de primera. ¿Els nostres professors seran capaços d’entendre com a “fet de cultura” l’ablació del prepuci dels nadons jueus de vuit dies, o diran, segons un criteri eurocèntric i segons els nostres costums, que és una barbaritat? Coses com aquesta costen molt d’explicar i d’entendre. És de témer que els professors faran més ideologia europea i cristiana, abraçant tota la resta de religions com a cosa subsidiària i “estranya”, que no pas veritable estudi de les diverses religions des d’una òptica absolutament imparcial i universal.
¿A què es deu aquesta reticència del conseller Bargalló a instaurar una assignatura d’història de les religions, en la qual cada fenomen religiós s’explicaria per ell mateix i en relació amb la cultura que ha desplegat o de la qual s’envolta? Perquè no hi ha cap cultura, ni cap “cultura religiosa”, que es pugui entendre fora del complex canemàs de la “història de les civilitzacions”: això sí que seria una bona solució del problema.
