AIXÒ NO CAL DIR-HO

Colombo i la bona música

Colombo i la bona música Zoom

Hi ha poques expressions sortides de la ment contemporània que engendrin més esgarrifança que sentir algú que diu: el que m’agrada és la bona música. Per què diuen bona música quan volen dir Phil Collins (o Nils Frahm, per portar-ho a aquests temps malastrucs)? S’obre un estimball entre la cultura i l’aspiració de posseir-la, i a aquest abisme se l’anomena el gust (o en el pitjor dels casos, el bon gust). Wim Mertens, que amb el piano s’allunyava molt més de Richard Clayderman que no pas Nils Frahm, a aquesta manera d’estimbar-se li va dir, en un disc seu, “lluita pel plaer”.

Mirant qualsevol episodi de Colombo es fa palès l’esmentat estimball cultural, vull dir, la lluita de classes a la cultura. I és que, si fa no fa, Colombo tracta de la persona normal i corrent davant la supèrbia cultural de les classes benestants. D’això va el llibre Columbo: La lutte des classes ce soir à la télé, del sociòleg Lilian Mathieu, publicat a París per Éditions Textuel el 2013. Colombo, en aquest sentit, és un policia de classe mitjana que no disposa de l’alta cultura amb què es troba sempre que es planta en aquelles espaterrants mansions de Los Angeles on ha d’investigar assassinats, robatoris, estafes i totes aquestes coses que els rics fan per garreperia, cupiditat, embolics d’herències, banyes antològiques i altres baixes passions. El tinent, això sí, admira les caríssimes col·leccions d’art que guarneixen aquestes residències, els discos de música clàssica de compositors amb noms impronunciables que els criminals escolten en moderns equips d’alta fidelitat, encara que tal embadaliment marxa xop d’un munt de recel, ja que és un reconeixement fet de desconeixement. La sèrie assenyala que la tasca cardinal de la referida arrogància cultural és intimidar. Aquí se sent bategar allò que el sociòleg Pierre Bourdieu (a qui s’encomana l’autor del llibre) va anomenar alodoxia cultural, que és prendre per bo el que tan sols representa allò que és bo. En un llibret pòstum de memòries, Esquisse pour une auto-analyse, Bourdieu deixa caure que el que prenem per món intel·lectual és, abans de res, una conjura per tal de mantenir aquest estat de les coses. Ho va viure a la seva pell.