ELS LLIBRES I LES COSES

Catalunya i la independència de Cuba

Mestres cubanes en ruta a Harvard per formar-se. / HARVARD UNIVERSITY ARCHIVES Zoom

En el llarg procés d’independència de Cuba no tots els espanyols -ni tots els catalans- s’hi van oposar. Entre els que van implicar-s’hi a favor hi ha el seu gran ideòleg i poeta, José Martí, fill d’un valencià. Va morir el 1895, ferit de bala, tres anys abans de la derrota d’Espanya. Entre els contraris, Josep Gener Batet, gran propietari tabaquer, que va presidir un infame consell de guerra el 1871 pel qual es va afusellar un grup d’estudiants de medicina acusats de profanar la tomba d’un heroi antiseparatista.

La influència ideològica catalana abans i després de la independència de Cuba és abordada per l’historiador Lluís Costa al llibre Las construcciones nacionales. Entre el imaginario y la realidad (La tempestad), una anàlisi comparativa dels casos cubà, espanyol, català i porto-riqueny. Es fixa sobretot en el paper que van jugar els mitjans de comunicació i l’escola.

Resulta especialment interessant la qüestió educativa, sistemàticament descuidada pel govern colonial espanyol, que ni tan sols va ser capaç d’adoctrinar els cubans: segons el cens escolar del 1899, el 80% de la població cubana no sabia llegir ni escriure, i el 90% dels infants menors de 10 anys no anaven a l’escola. Val a dir que a Espanya les estadístiques no eren tampoc gaire afalagadores: a finals del XIX un 60% dels nens no estaven escolaritzats i més del 60% de la població era analfabeta. El 1897, cap al final de la guerra d’independència cubana, el sanguinari general Valeriano Weyler va ordenar tancar totes les escoles de Cuba excepte a els poblacions on hi hagués un destacament espanyol.

Amb la independència, la nova pedagogia, amb influències catalana, espanyola i nord-americana (l’administració dels EUA va enviar contingents de mestres cubans a formar-se al seu país), va sacsejar el sistema educatiu, que entre altres coses va servir per a la formació d’una consciència nacional cubana a través de la insistència en l’ensenyament de la història. Si l’estratègia nacionalitzadora espanyola havia estat un fracàs tant a Cuba com a la Península -malgrat les prohibicions, havia donat peu a la Renaixença i el catalanisme-, la nova Cuba se’n va sortir millor. Es va prendre l’educació seriosament per crear un sentiment i un relat nacionals propis, foragitant el perill neocolonitzador nord-americà, que sí que va quallar, en canvi, a Puerto Rico, on l’anglès va aconseguir penetrar.

Els vincles amb Catalunya van seguir, ara, però, amb influència política inversa: el 1918 es va crear la senyera estelada a imitació de la cubana i el 1928 l’independentisme va redactar a l’Havana una Constitució catalana... Però aquesta ja és una altra història.