MINÚCIES
Llegim Opinió 19/01/2019

Brossa el polifacètic

i
Jordi Llovet
2 min
Brossa el polifacètic

Això era i no era l’any 1980 quan vaig organitzar a la Universitat de Barcelona un cicle dedicat als grans poetes catalans encara vius: Lectures de Poesia Catalana. Van desfilar-hi Joan Oliver, Marià Manent, Joan Vinyoli, J.V. Foix i Joan Brossa. Salvador Espriu va tenir una sessió pròpia, però va adduir problemes de salut (i, possiblement, de misantropia) i no va venir: Marina Rossell va llegir la tria de poemes que ell havia fet. En cada sessió un expert en l’obra del poeta feia una petita conferència, i després el poeta mateix llegia o recitava. Tot plegat a l’aula magna de la universitat, que es va omplir de gom a gom en totes i cadascuna de les ocasions.

Jo, que era l’amo d’aquesta iniciativa com ho vaig ser de moltes altres que van tenir lloc durant la meva agitada vida acadèmica -ara ja no es fa res de semblant, potser per falta d’emprenedors, perquè els professors s’han tornat buròcrates, potser per desinterès dels estudiants per tot el que no sigui objecte d’examinació-, vaig escollir parlar de Brossa i, per a sorpresa dels meus col·legues, vaig dir que Brossa era un fill del Noucentisme català, i no del Modernisme, com semblava a causa dels seus estirabots i de la seva aparença de rodamon -s’explica que una vegada, en dir ell que era “poeta”, van entendre “paleta”.

Encara ho sostindria, perquè el Noucentisme català va ser, abans que cap altra cosa, cosmopolita, obert, polifacètic, no encarcarat, juganer dins d’unes formes estudiades, atent a les literatures que es feien al continent, encara que fos amb una mica de retard, com ens ha passat sempre per manca d’una sòlida tradició literària a l’època moderna. Brossa m’agradava pel fet que era un gran treballador i un home que, a més de posseir la vena poètica dels millors, no va parar mai de buscar la manera de transvestir-se poèticament per sorprendre els lectors i els espectadors del seu teatre: diguem que era un avantguardista molt formal, no decantat cap al sentimentalisme maragallià, com va passar-li a Salvat Papasseit. El conseller de Cultura d’aleshores, Max Cahner, li va dir en acabat l’acte: “¿Ho veieu, Brossa? Ja us ho deia, jo, que éreu un noucentista”. I Brossa no va immutar-se. Aparentment, sempre estava perplex.

Després vam anar a sopar a Les Set Portes, amb ell, la seva dona i el matrimoni Tàpies. Aquests últims, marit i muller, es van despenjar contra Espanya, Madrid i els espanyols. Brossa va escoltar i va dir, al final de la discussió: “A mi, mentre em deixin treballar bé, m’és igual viure en un lloc que en un altre”. Vet aquí un eslògan ben noucentista, que també agradava a Jordi Pujol: “La feina ben feta”. La resta -honors, lloances, premis- ve per escreix, si és que mai arriba.

stats