Molts catalans tenim un problema per distingir tan de tant perquè la t final només se sent en parlars del sud del domini lingüístic. Si sabem prou castellà, l’equivalència tan / tanto ho resol, tot i que no serveix de res en certes expressions idiomàtiques (i intraduïbles) com ara tant de bo, tant per tant o tan bon punt. En teoria hi ha una norma que no falla: “Escrivim tan quan va immediatament davant d’un adjectiu o d’un adverbi. En la resta de casos, escrivim tant ”. Ho exemplifico: “No ets tan prim com jo”, “No viu tan lluny”, “Avui no fa tant fred” i “No corris tant”. Fixem-nos que la norma diu “immediatament davant”, és a dir, que escrivim tan a “tan prim o més” i “tan lluny o més” però tant a “tant o més prim” o “tant o més lluny”.

La norma, però, té una excepció: la conjunció correlativa amb valor copulatiu tant... com. Llavors, el tant es manté en tots els casos. Amb adjectiu: “Aquell directiu era tant exigent com inflexible”. Amb adverbi: “Les tarifes són vàlides tant internament com externament”. Amb nom: “Hem de comprar tant taronges com plàtans”. Amb verb: “Tant pot guanyar com pot perdre”.

Alerta, però, perquè el que sentim com a tan(t)... com no és sempre una conjunció correlativa. De vegades és una comparació i llavors -i això no ho expliquen els pocs que en parlen- tenim un tan + adjectiu/adverbi... com. La diferència entre conjunció correlativa i comparació es veu contrastant “Hem de comprar tant taronges com plàtans” amb “Hem de comprar tantes taronges com plàtans”. A la primera frase ens limitem a dir que hem de comprar les dues fruites. A la segona diem més: diem que hem de comprar el mateix nombre de taronges que de plàtans. Si això ho traslladem a un adjectiu, veiem que a la frase del títol hem d’escriure tant si ens limitem a dir que la idea és alhora estranya i forassenyada (sense comparar els dos adjectius); i hem d’escriure tan si volem dir que és estranya en la mateixa mesura que és forassenyada.